Aquest microassaig parteix d’una provocació aparentment absurda, «encara no m’he decidit si vull que demà sigui dimecres», però aquesta absurditat és precisament la porta d’entrada a una reflexió filosòfica sobre què és el temps i fins a quin punt les categories amb què l’organitzem són construccions humanes.
La primera frase ja conté tota la llavor del text. L’autor no diu que no sàpiga quin dia serà demà. Evidentment, segons el calendari, serà dimecres. El que qüestiona és una altra cosa: per què acceptem tan dòcilment que una realitat temporal tingui autoritat sobre nosaltres?
El text no intenta negar que existeixi una successió física d’esdeveniments. El que posa en dubte és que les paraules ahir, avui i demà siguin realitats que existeixen de la mateixa manera que existeix una pedra, una casa o un cos.
Quan diu:
«Diem avui, demà, ahir, com si fossin llocs reals.»
fa una operació molt interessant: converteix el temps en espai. Parlem del futur com si fos un lloc on podem anar i del passat com si fos un lloc d’on venim. Però no podem caminar cap al demà ni tornar físicament a l’ahir.
Aquesta és una de les paradoxes quotidianes del llenguatge: parlem del temps com si fos una cosa.
I el microassaig explota aquesta metàfora fins a l’absurd:
«com si el dimarts fos una cosa que es pogués tocar i el dimecres estigués esperant, pacient, darrere d’una porta.»
És una imatge gairebé infantil, però filosòficament molt precisa. Si el dimecres és una realitat ja existent, on és? Darrere de quina porta? En quin lloc?
I llavors apareix una frase que desplaça completament la reflexió:
«Però jo no he vist mai el demà.
Ningú no l’ha vist.»
Aquí el text separa el futur que imaginem del futur que existeix.
Podem calcular-lo, anticipar-lo, planificar-lo, pronosticar-lo. Però quan realment arriba, ja no l’anomenem demà.
L’anomenem avui.
Aquesta és probablement una de les intuïcions més fortes del microassaig.
El demà, quan existeix, deixa de ser demà.
I l’avui, mentre intentem retenir-lo mentalment, també desapareix.
Per això:
«Només tenim aquest instant estrany que anomenem ara, i ni tan sols sabem quant dura.»
Aquí apareix una concepció gairebé vertiginosa del present. L’ara sembla l’únic moment immediatament accessible, però és impossible fixar-lo.
Quan dius ara, aquest ara ja està passant.
Intentar atrapar el present amb el pensament és com intentar agafar aigua amb la mà: en el moment que creus que l’has agafada, ja no és la mateixa aigua.
Després el text fa una hipòtesi encara més radical:
«Potser el temps no passa.
Potser som nosaltres els que passem...»
Aquesta frase inverteix completament la perspectiva habitual.
Normalment diem:
el temps passa.
El microassaig proposa:
nosaltres passem pel temps.
I això té una conseqüència molt interessant: potser els noms dels dies no descriuen una propietat absoluta del temps, sinó que són sistemes humans d’ordenació.
Dilluns, dimarts, dimecres...
Són etiquetes que posem sobre una successió d’experiències.
La comparació amb:
«un animal que no entén»
és irònica i alhora molt potent. El temps seria aquest animal immens que nosaltres intentem domesticar posant-li etiquetes.
Però el calendari porta aquesta domesticació encara més lluny:
«amb la seva arrogància geomètrica»
Aquesta expressió és molt bona perquè el calendari transforma una realitat fluida en una quadrícula.
Caselles.
Files.
Columnes.
Dates.
Hores.
Mesos.
Tot sembla ordenat.
I aquesta aparença d’ordre ens dona la sensació que hem aconseguit dominar el temps perquè hem aconseguit representar-lo.
Però el microassaig pregunta:
«Però qui li ha donat aquest poder?»
Aquí apareix la qüestió política, no política partidista, sinó política en el sentit més profund de poder i autoritat.
Qui decideix què és avui?
Qui decideix quan comença una hora?
Qui decideix quan acaba un dia?
El calendari sembla simplement descriptiu, però el text sospita que també és normatiu: ens diu com hem d’organitzar la nostra experiència.
I la pregunta:
«Per què ha de passar una hora perquè el que està passant deixi de ser present?»
és especialment interessant perquè mostra una contradicció entre el temps viscut i el temps mesurat.
Un minut de dolor no sembla durar igual que un minut d’espera feliç.
Una hora pot ser una eternitat per a algú i desaparèixer per a algú altre.
El rellotge diu que són seixanta minuts.
La consciència diu una altra cosa.
Això porta al futur:
«Potser el futur és només una ficció que hem inventat per poder tenir por abans d’hora.»
Aquesta és una de les frases més provocadores del text.
No afirma que el futur sigui literalment inexistent. El que proposa és que la nostra experiència psicològica del futur és construïda.
I aquesta construcció té una funció: ens permet anticipar.
Però també ens permet patir abans que passi res.
Podem viure avui una desgràcia que encara no ha passat perquè la nostra ment és capaç d’habitar hipotèticament el futur.
El passat rep un tractament semblant:
«una altra ficció, una habitació reconstruïda per la memòria.»
Aquí el microassaig es torna encara més interessant perquè no diu que el passat no hagi existit. Diu que la nostra experiència actual del passat és una reconstrucció.
No accedim directament a l’ahir.
Accedim al record de l’ahir.
I el record no és l’esdeveniment original.
És la seva petjada reconstruïda dins nostre.
Així arribem al centre paradoxal del text:
«l’única cosa real és aquest instant que, mentre intentem pensar-lo, ja ha desaparegut.»
És gairebé una paradoxa zen.
Quan intentes observar completament el present, ja l’has convertit en passat.
Per això el text no acaba proposant una nova manera de mesurar el temps. Acaba qüestionant la necessitat mateixa de posseir-lo conceptualment.
I llavors arriba la gran inversió:
«el calendari no descriu el temps.
El fabrica.»
No significa necessàriament que el calendari creï físicament el temps. El que fabrica és la nostra experiència social del temps.
El calendari determina quan treballem, quan descansem, quan celebrem, quan tanquem terminis, quan comença un any, quan una cosa és considerada tard o aviat.
Hem convertit una successió de moments en una arquitectura.
I després hem començat a viure dins d’aquesta arquitectura.
Per això:
«I nosaltres, obedientment, hi vivim a dins.»
Aquesta paraula, obedientment, és fonamental.
El microassaig no qüestiona només el calendari.
Qüestiona la nostra obediència davant les convencions que hem construït nosaltres mateixos.
I el final és perfecte perquè torna al principi, però després de tota la reflexió ja no sona absurd:
«Demà, si algú em diu que és dimecres, potser li preguntaré una cosa molt senzilla:
“Demà, exactament, on és?”»
La pregunta sembla infantil.
Però és una pregunta filosòfica molt profunda.
On és el futur abans que arribi?
Si no és enlloc, per què vivim com si ja hi fóssim?
I aquí crec que hi ha l’essència del microassaig: no està intentant canviar el dimecres. Està intentant recuperar l’estranyesa davant d’una cosa que hem normalitzat tant que ja no ens hi fixem.
El dimecres existirà com a convenció calendària. Però el demà, com a experiència, només existirà quan arribi.
I quan arribi, ja no serà demà.
Serà ara.
Per això el text acaba obrint una esquerda molt piathiana: potser la llibertat no consisteix a canviar el calendari, sinó a deixar de confondre el mapa del temps amb el temps que vivim.
L’Orma que queda podria ser:
El demà no és un lloc on anem.
És el nom que posem a un instant que encara no ens pertany
