Aquest vídeo micro assaig és una defensa de la figura del poeta, però no només del poeta que escriu versos. Parla del poeta com d’algú que habita la frontera entre el visible i l’invisible, entre el que és i el que encara no ha estat dit.
Quan afirma:
“Som poetes per dret propi”
està proclamant que la capacitat poètica no és patrimoni d’una elit. És una facultat humana. Tots portem dins la possibilitat de donar forma al misteri, de posar paraules a allò que encara no té nom.
Els poetes apareixen com a “custodis dels somnis i les realitats que entreteixeixen el temps”. Aquesta és una imatge molt rica. No custodien només fantasies ni només fets. Custodien el pont entre memòria i possibilitat, entre passat i futur. Les seves veus canten tant el que ha estat com el que està naixent.
Per això el text diu:
“no hi ha cap raó per témer-nos”.
La poesia sovint incomoda perquè revela. Però aquí es defensa que el poeta no és una amenaça. Forma part del flux natural de l’existència. És algú que escolta amb atenció allò que els altres passen per alt.
Els “secrets” que xiuxiuegen els cors guiats per les estrelles simbolitzen intuïcions profundes. No són veritats imposades, sinó descobertes. I aquestes veritats són presentades amb una gran delicadesa:
“amb la delicadesa dels pinzells sobre el llenç”.
La veritat poètica no colpeja; revela.
Tanmateix, el poema reconeix que aquestes revelacions poden remoure l’ànima. Les veritats autèntiques no sempre són còmodes. Però són necessàries perquè desperten allò que dorm dins nostre i, al mateix temps, calmen les tempestes interiors. És una paradoxa: primer sacsegen, després harmonitzen.
La segona meitat del text gira cap a una idea molt present en l’obra de Piath: l’infinit interior.
“un univers sense fi que habita en el nostre ser”.
La recerca poètica no és una fugida del món, sinó un viatge cap a dins. Els versos es converteixen en eines d’exploració. A través d’ells, l’ésser humà descobreix que porta dins una profunditat molt més gran del que imaginava.
El final és gairebé una declaració espiritual:
“en el nostre interior, l’infinit brilla eternament”.
La poesia no és només literatura. És una manera de recordar que sota les identitats, les pors i les circumstàncies hi ha una dimensió més profunda de nosaltres mateixos.
En essència, aquest micro assaig diu que el poeta és qui s’atreveix a escoltar els batecs ocults de la realitat i a traduir-los en paraules. I que, en fer-ho, no només descobreix el món: descobreix l’infinit que habita dins seu i dins dels altres.
