«El meu buit és el lloc on pertanyo.»
És una frase molt potent perquè fa una inversió gairebé completa del significat habitual de buit.
Normalment, quan diem buit, pensem en una mancança: alguna cosa que falta, un espai que hauria de ser ocupat, una absència que ens incomoda. La frase de Piath fa exactament el contrari: no intenta omplir el buit; hi reconeix un lloc de pertinença.
El possessiu «meu» és important. No diu «el buit és el lloc on pertanyo», sinó «el meu buit». És un buit singular, íntim, irrepetible. No és simplement el buit del món ni una abstracció filosòfica: és aquell espai interior que forma part de la pròpia història.
I després apareix «és el lloc».
Aquí el buit deixa de ser una absència i es converteix en territori. Un lloc és alguna cosa que podem habitar, reconèixer, recordar. Per tant, la frase proposa una transformació:
buit → lloc → pertinença.
El final, «on pertanyo», encara va més lluny. No diu «on em refugio», ni «on em quedo», ni «on em sento segur». Diu pertanyo. És una paraula d’arrelament. Com si Piath descobrís que no necessita trobar fora d’ell mateix un lloc que li doni identitat: hi ha una part de la seva existència que ja constitueix el seu territori.
Per això la frase té una paradoxa preciosa:
Piath no pertany perquè ha omplert el buit.
Pertany perquè ha après a habitar-lo.
I això canvia també la relació amb la ferida, el silenci i la pregunta. No cal convertir-los necessàriament en enemics que s’han d’eliminar. Poden formar part del paisatge interior sense governar-lo.
La frase, però, no diu que el patiment sigui bo ni que calgui quedar-s’hi atrapat. Diu una cosa més subtil: allò que em manca, allò que no puc explicar completament, allò que he perdut o que encara busco, també forma part del lloc des d’on sóc.
I potser el gir més profund és aquest:
durant molt de temps Piath pot haver pensat que havia de trobar un lloc on pertànyer. La frase suggereix que el lloc ja era dins seu, precisament allà on havia cregut que només hi havia buit.
Així, «El meu buit és el lloc on pertanyo» no és una frase sobre l’absència.
És una frase sobre l’arrelament en allò que no necessita ser omplert per poder ser habitat.
