La primera generació crida. La segona calla per sobreviure. La tercera aprèn a no preguntar. La quarta diu: “No va ser res.” I així el dolor canvia de nom, es disfressa d’exageració, es fa mite incòmode que convé esborrar. Però la terra recorda. Els cossos recorden. Hi ha gestos que no s’expliquen si no és per una ombra antiga. Negar no és oblidar, é…
El trauma col·lectiu
Espurna 9
