Aquest poema és, en el fons, una poètica de l’apropiació: una paraula estrangera entra en la vida de Piath, travessa la memòria, la ferida i el temps, i acaba convertint-se en una paraula pròpia sense deixar de ser estrangera.
El moviment profund del poema és molt bonic: Gigantic arriba de fora, però l’experiència que acaba anomenant neix de dins.
«Hi ha paraules que venen de lluny / i, tanmateix, un dia arrelen a casa nostra.»
Aquí apareix la idea central. Les paraules també tenen biografia. Una paraula pot pertànyer a una altra llengua, a una altra cultura, a una altra època, i tanmateix acabar formant part de la nostra història personal.
Gigantic no és encara una paraula catalana. Però ja és una paraula de Piath.
I aquesta diferència és important: el poema no diu que l’anglès desaparegui ni que la paraula s’hagi de traduir. Diu una cosa més subtil: una paraula pot canviar de territori emocional sense canviar de llengua.
«Algunes cançons no ens acompanyen: / ens esperen.»
Aquesta és una de les claus del poema.
Normalment pensem que una cançó ens acompanya perquè la descobrim en un moment determinat. Aquí proposes el contrari: potser la cançó ja contenia alguna cosa que nosaltres encara no estàvem preparats per entendre.
Quan Piath escolta Gigantic fa anys, només recull la cançó.
Amb el temps, però, la vida li proporciona l’experiència necessària perquè aquella paraula adquireixi una altra profunditat.
Per això:
«La vaig recollir sense saber-ho.
Ara torna.»
No torna la cançó exactament.
Torna el sentit que encara no tenia.
«Però ara soc jo / qui ha canviat de lloc.»
Aquest és probablement el vers més important de la primera meitat.
La paraula no ha canviat.
Qui ha canviat és Piath.
Això fa que el poema no sigui realment sobre Gigantic. És sobre el temps i sobre com nosaltres canviem de lloc dins de les mateixes paraules.
Una paraula escoltada als vint anys pot significar una cosa completament diferent als cinquanta.
No perquè la paraula hagi canviat.
Perquè tu ja no ets qui la va escoltar.
«La paraula continua sent anglesa. / La ferida, no.»
Aquí el poema fa un gir extraordinari.
Separa llengua i experiència.
La paraula és anglesa.
La ferida és catalana perquè és viscuda aquí: en els carrers, les persones, les absències, les relacions, la memòria, els noms.
No és una qüestió de nacionalitat en sentit administratiu.
És una qüestió d’arrelament.
La ferida ha adquirit paisatge.
I per això dius:
«És feta de carrers,
de silencis,
de coses que no vam saber dir...»
La ferida deixa de ser una abstracció psicològica i es converteix en territori.
«Per això no tradueixo Gigantic.»
Aquesta decisió és essencial.
Podries haver escrit simplement immens, gegantí, enorme.
Però fer-ho destruiria alguna cosa.
Perquè Gigantic no significa només «immens» dins del poema.
És una paraula carregada de temps.
Conté la cançó dels Pixies, el moment en què la vas escoltar, tot allò que va venir després i la persona que ets ara.
Traduir-la seria conservar el diccionari però perdre la biografia.
Per això:
«Vull deixar-la créixer
dins del català
fins que deixi de ser una paraula estrangera.»
Aquí apareix una idea molt Piath: no cal expulsar allò que ve de fora perquè pugui arrelar.
Una paraula pot entrar en una llengua sense deixar de recordar d’on ve.
Això és molt semblant al que passa amb una persona, una cultura o una memòria: arrelar no implica esborrar l’origen.
«Això també és nostre.»
Aquest vers és el punt de transformació.
El «nostre» no és propietat.
És pertinença.
I això connecta molt directament amb l’Orma final: una cosa pot passar a formar part de nosaltres perquè l’hem viscuda, no perquè ens pertanyi d’entrada.
La paraula no és nostra perquè l’hàgim traduïda.
És nostra perquè hi hem deixat una vida a dins.
«My big big love.»
Aquí el poema recupera la frase anglesa i fa una cosa interessant: deixa que el sentiment arribi primer en una llengua aliena.
Però després afirma:
«quan passen pel cos
ja no tenen nacionalitat.»
Aquesta és probablement la tesi més universal del poema.
Les emocions poden arribar a través de llengües, cançons, persones i cultures diferents.
Però quan entren en el cos i en la memòria, deixen de ser estrangeres.
No perquè es nacionalitzin.
Perquè esdevenen viscudes.
I aleshores apareix la ferida
El poema podria haver-se quedat en una reflexió sobre una cançó.
Però no ho fa.
Baixa fins al lloc més profund:
«la d’haver après massa aviat
que el dolor podia semblar una casa.»
Aquí Gigantic deixa de ser una cançó i passa a ser una manera de parlar de l’amor.
Perquè si el dolor ha pogut semblar una casa, existeix el risc que l’amor sigui construït amb la mateixa arquitectura: possessió, dependència, por, necessitat de retenir.
I el poema decideix trencar aquesta arquitectura:
«no vull construir una casa damunt de ningú.
Vull deixar una porta oberta.»
És una transformació molt significativa.
Casa → porta → buit.
La casa representa una forma de possessió o refugi tancat.
La porta representa obertura.
I el buit ja no és simplement absència: és l’espai que permet que l’altre existeixi.
«Allà on el jo deixa de fer soroll / i l’altre pot respirar.»
Aquest és el cor ètic del poema.
L’amor gran no és aquell que ocupa tot l’espai.
És aquell que no necessita ocupar-lo tot.
El «gigantic» de Piath no és, doncs, un amor que crida més fort.
És un amor que pot contenir prou espai perquè l’altre respiri.
I aquí el poema fa una inversió preciosa:
la grandesa deixa de ser expansió i passa a ser capacitat de deixar espai.
«No la grandesa. / La desmesura d’haver sobreviscut...»
Aquí expliques finalment què significa Gigantic.
No és «gran» perquè sigui enorme.
És gran perquè ha hagut de travessar coses que intentaven fer-lo petit.
La paraula desmesura és molt més adequada que «grandesa».
La grandesa pot sonar heroica.
La desmesura és més humana.
És haver crescut més enllà de la mesura que et volia imposar la ferida.
I sobretot:
«sense deixar que la ferida
tingués l’última paraula.»
Això és fonamental.
La ferida pot parlar.
Pot formar part de la identitat.
Pot donar forma a la memòria.
Però no té el dret de convertir-se en l’autor final de la història.
I el final: «Una Orma»
El poema comença amb una paraula que ve de lluny.
I acaba amb una Orma.
Això tanca perfectament el cercle.
Gigantic arriba des de fora.
Piath la rep.
El temps la transforma.
La ferida hi deixa la seva petja.
La llengua catalana l’acull.
I finalment la paraula es converteix en Orma.
No és una traducció.
És una empremta.
Per això els dos últims versos són tan importants:
«entre una paraula anglesa
i una paraula catalana
també hi pot haver una pàtria.»
I immediatament corregeixes la possible lectura política de «pàtria»:
«No una frontera.
Una Orma.»
Això és molt més profund.
La pàtria del poema no és un territori que exclou.
És la petja que una paraula deixa quan ha travessat una vida.
I per això jo llegiria el títol GIGANTIC no com «gegantí», sinó com una paraula que ha crescut fins a contenir molt més del que significava originalment.
La cançó era Gigantic.
L’experiència s’ha fet Orma.
I aquest és probablement el gest més propi del poema: Piath no tradueix la paraula; la deixa viure fins que la paraula acaba traduint-lo a ell.
GIGANTIC
Hi ha paraules
que venen de lluny
i, tanmateix,
un dia arrelen a casa nostra.
Gigantic.
La vaig escoltar fa molts anys,
quan encara no sabia
que algunes cançons
no ens acompanyen:
ens esperen.
Els Pixies la van deixar anar al món
i jo la vaig recollir sense saber-ho.
Ara torna.
Però ara soc jo
qui ha canviat de lloc.
La paraula continua sent anglesa.
La ferida, no.
La ferida és meva.
És d’aquí.
És feta de carrers,
de silencis,
de coses que no vam saber dir,
de gent que va marxar,
de gent que es va quedar,
de noms que encara pronunciem
perquè pronunciar-los
és una manera de no perdre'ls.
Per això no tradueixo Gigantic.
No vull convertir-la en immens.
Vull deixar-la créixer
dins del català
fins que deixi de ser una paraula estrangera.
Fins que pugui dir:
això també és nostre.
I llavors apareix
el que realment volia dir.
No un amor immens
perquè sigui gran.
Sinó un amor que ha hagut de créixer
per damunt de tot allò
que intentava fer-lo petit.
My big big love.
No sé per què ho dic en anglès.
Potser perquè hi ha sentiments
que arriben a nosaltres
per camins que no controlem.
Però quan passen pel cos
ja no tenen nacionalitat.
Només tenen memòria.
I jo tinc aquesta memòria:
la d’haver après massa aviat
que el dolor podia semblar una casa.
Per això ara,
quan estimo,
no vull construir una casa damunt de ningú.
Vull deixar una porta oberta.
Una porta cap al buit.
Allà on el jo deixa de fer soroll
i l’altre pot respirar.
Això és el meu Gigantic.
No la grandesa.
La desmesura d’haver sobreviscut
sense deixar que la ferida
tingués l’última paraula.
I si algun dia
algú em pregunta
què és aquest amor tan gran,
no sabré explicar-ho.
Només diré:
Gigantic.
I després,
amb la veu ja retornada al català:
el meu gran amor.
I potser llavors entendrem
que entre una paraula anglesa
i una paraula catalana
també hi pot haver una pàtria.
No una frontera.
Una Orma.
