I si el canvi que demanes al món fos exactament el canvi que encara no t’has permès ser?

Esquer 8

Aquest esquer posa la mirada en una tensió molt humana: la distància entre el món que critiquem i la manera com vivim nosaltres mateixos.

Sovint reclamem canvis al món, més honestedat, més valentia, més justícia, més consciència, més responsabilitat. Ho demanem als governs, a les institucions, a la societat o als altres. Però l’esquer gira el focus cap endins i suggereix una possibilitat incòmoda: potser el canvi que exigim fora és exactament el canvi que encara no ens hem permès encarnar.

“No t’has permès ser” és una expressió clau. No parla tant d’incapacitat com de permís interior. A vegades intuïm qui podríem ser, més coherents, més valents, més oberts, més responsables, però alguna por, costum o comoditat ens frena. Llavors és més fàcil demanar que el món canviï que fer el pas nosaltres.

L’esquer no pretén culpabilitzar ni dir que tota la responsabilitat és individual. Les estructures i les injustícies existeixen. Però recorda una cosa important: el món no és una entitat abstracta separada de nosaltres; està fet de les decisions, actituds i coherències de milions de persones.

Per això la pregunta és poderosa. Si demanes més veritat, potser el primer lloc on aquesta veritat vol aparèixer és en la teva manera de parlar i actuar. Si demanes més coratge, potser el món està esperant el teu petit gest de valentia. Si demanes més consciència, potser el primer pas és escoltar-te amb més honestedat.

En el fons, aquest esquer convida a passar de la queixa a l’encarnació. No només imaginar el canvi, sinó començar-lo. Perquè de vegades el món no està bloquejant el canvi que desitgem; potser està esperant que algú el comenci a viure. I potser aquest algú som nosaltres.