Aquest esquer és una volta de mirall preciosa, i una mica incòmoda.
Normalment vivim esperant alguna cosa del món: reconeixement, justícia, oportunitats, coherència, amor, lideratge, valentia. Pensem que quan el món canviï, nosaltres podrem respirar millor. Quan el món sigui més honest, més generós, més despert… llavors tot fluirà.
Però l’esquer gira la pregunta:
i si allò que tu reclames fos exactament el que falta perquè tu ho encarnis?
Si esperes més veritat, potser el món espera la teva veritat dita amb coherència.
Si esperes més respecte, potser el món espera la teva manera de respectar fins i tot quan no és fàcil.
Si esperes lideratge, potser el món espera que facis el pas, encara que sigui petit.
L’esquer no diu que la responsabilitat del món recaigui només sobre tu. No és una càrrega individualista. És una invitació a la reciprocitat: el món no és una entitat externa separada de nosaltres. És una xarxa d’accions, omissions i decisions on tu també ets node.
També qüestiona una postura passiva. Esperar pot ser legítim, però pot convertir-se en ajornament. I si el canvi que reclames no arriba perquè tu mateix l’estàs retenint en forma d’expectativa?
Hi ha una idea molt subtil aquí: potser el món no està en deute amb tu; potser està en diàleg amb tu. I el que demanes no és una reclamació, sinó una crida.
Això posa la mirada en un lloc poderós:
què estic disposat a donar del que dic que falta?
Perquè si el que esperes del món és exactament el que el món espera de tu, llavors ja no ets espectador. Ets part activa del desenllaç.
