Aquest esquer gira una creença molt arrelada: “no tinc temps”. I la qüestiona amb delicadesa.
Sovint atribuïm el malestar a la falta de temps: massa coses, massa ritme, massa exigències. Però la pregunta suggereix una altra possibilitat: potser el problema no és la quantitat de temps, sinó com hi som dins. És a dir, no tant el calendari, sinó la presència.
Tenir temps no és el mateix que habitar-lo. Pots tenir una hora lliure i passar-la dispers, saltant d’una cosa a l’altra, sense acabar d’estar enlloc. O pots tenir deu minuts i viure’ls amb atenció plena, amb consciència, i sentir-los amplis. El temps extern és el mateix; l’experiència és completament diferent.
“Habitar el temps” vol dir estar-hi de veritat:
— fer una cosa i ser-hi,
— escoltar i escoltar,
— caminar i caminar.
Sense avançar mentalment al que vindrà després ni arrossegar el que ha passat abans. Quan no hi ha presència, el temps es fragmenta. Quan hi ha presència, el temps s’expandeix.
L’esquer no nega que vivim amb pressa real. Però apunta a una clau subtil: encara que no puguem canviar tot el que fem, sí que podem canviar com ho vivim. I això transforma la percepció del temps.
En el fons, la pregunta és molt directa:
no és que et falti vida per viure,
potser et falta estar-hi.
I quan hi ets, fins i tot un instant pot deixar de ser escàs i començar a ser ple
