La bondat no necessita està sencera

Conec en T. D.
des de l’institut,
des d’aquell temps
en què encara no sabíem
que la vida també
sap triar camins
que no havíem previst.

Ell va escollir els marges.

O potser
els marges el van escollir a ell.

Vagareja per la ciutat
amb la cara colrada
per les drogues legals
i les il·legals,
amb els anys escrits
a la pell
com una cal·ligrafia
que ningú no vol llegir.

Aquí diríem:

està trencat,
està perdut,
està tocat,
està trillat.

Però jo el veig.

I quan em veu,
ve cap a mi.

Sempre.

I de sobte
aquell home que la ciutat
ha après a mirar de reüll
porta una alegria
que no sap dissimular.

Una bondat sense defensa.

Una humilitat
que no demana permís.

Una tendresa
que no necessita explicacions.

Una transparència
que no ha après a mentir.

I penso
que potser no és ell
qui viu fora dels marges.

Potser som nosaltres
els qui hem quedat
massa lluny
del centre de les coses.

Fa poc
em va regalar un dibuix.

L’havia fet ell.

Me’l va donar
perquè un dia
jo li havia regalat poemes.

Jo li havia donat paraules.

Ell em va tornar
una imatge.

Així, sense més.

Com qui diu:

et recordo.

Et veig.

Gràcies.

I vaig entendre
que hi ha persones
a qui la societat
ha deixat fora,

però que encara saben
viure molt més endins
que nosaltres.

Perquè la bondat
no necessita casa.

No necessita papers.

No necessita prestigi.

No necessita estar sencera.

Només necessita
un lloc on passar.

I ell passa per la ciutat
amb la seva cara colrada
i el seu cor encara obert.

I jo el miro.

I no vull salvar-lo.

Ni corregir-lo.

Ni tornar-lo
a cap marge.

Només vull dir-li:

T. D.,
jo et veig.

I potser això
és estimar algú:

reconèixer-lo
allà on els altres
només veuen
les seves ferides.

Ell viu fora dels marges.

Però cada vegada
que ve cap a mi,

em recorda
que potser la frontera
no és entre ell i nosaltres,

sinó entre
qui encara sap estimar

i qui ja no sap veure.

I jo,

me l’estimo.