Del silenci de l’octubre neix la veu del novembre. Allà on hi havia arrel, ara hi ha ala. Allà on hi havia espera, ara hi ha vol. La branca s’alça sense oblidar la terra: sap que tota llum necessita ombra, i que tot vol necessita arrel. Així creix el Nosaltres: lent, constant, obsperant la seva flor. No hi ha pressa: la llum no crida, s’expandeix.
