Aquest poema, «La història dels qui no s’han deixat escriure», és probablement un dels més explícitament històrics i polítics dels que m’has anat portant. Però la seva força no és només política: és una reflexió sobre qui té el poder d’escriure la història, qui queda fora del relat oficial i què significa continuar existint quan algú intenta negar-te fins i tot el nom.
La primera distinció del poema és brutalment clara:
«Hi ha pobles que entren a la Història per la porta gran dels vencedors.»
La paraula Història, amb majúscula, no és simplement el conjunt del que ha passat. És la història convertida en relat oficial.
Els vencedors hi entren amb tot l’aparell que legitima l’existència:
dates, banderes, reis, tractats, fronteres, monuments.
És a dir, entren amb documents, símbols i institucions que permeten dir:
Nosaltres hi érem.
Nosaltres vam guanyar.
Nosaltres tenim un lloc reconegut en el relat.
El monument, per exemple, no només commemora el passat. També determina què mereix ser recordat i des de quina perspectiva.
Però hi ha pobles que no entren
I aquí el poema canvia radicalment d’escenari:
«Es queden a fora,
asseguts a la vora del temps,
amb les mans plenes de terra
i una llengua encara viva
entre les dents.»
Aquesta és una imatge preciosa perquè el poble que queda fora de la Història oficial no queda necessàriament fora de l’existència.
No té necessàriament els monuments.
Potser no té el relat institucional.
Potser no controla l’arxiu.
Però té:
terra + llengua + memòria.
I sobretot té una llengua «entre les dents».
No diu simplement que la parla.
La porta físicament a dins.
És gairebé una manera de dir:
encara que em neguis en el paper, jo continuo pronunciant-me.
La lluita ja no és només pel poder
Aleshores apareix una idea molt important:
«Aquests pobles
no lluiten només contra un amo.»
El conflicte deixa de ser únicament material.
No és només qui governa.
És també qui defineix la realitat.
Per això:
«Lluita el seu nom
contra el paper que el nega.»
Aquesta és una de les grans idees del poema.
El paper sembla tenir una força enorme perquè un document pot dir que una cosa existeix o no existeix, que un territori pertany a algú, que una comunitat és reconeguda o que una identitat és secundària.
Però el poema contraposa dues coses:
el paper que nega
contra
la vida que continua.
«La memòria contra l’arxiu»
Aquí hi ha una tensió encara més interessant:
«Lluita la seva memòria
contra l’arxiu que l’esborra.»
No significa necessàriament que els arxius siguin falsos.
La idea és més subtil: un arxiu mai no és tota la memòria.
Allò que queda documentat és una selecció.
Hi ha coses que entren als registres i coses que no.
Hi ha veus que són conservades i veus que desapareixen.
Per això la memòria oral, la llengua, els costums i els noms dels llocs poden funcionar com una mena d’arxiu viu.
La memòria no està guardada en una vitrina.
Camina amb les persones.
«Quan l’Estat confon la unitat amb el silenci»
Aquest és el vers políticament més contundent.
El poema no critica la unitat en si mateixa.
Critica una determinada concepció de la unitat:
unitat = absència de diferència.
Si un Estat necessita que una llengua desaparegui, que una identitat deixi d’anomenar-se o que una memòria quedi subordinada perquè pugui existir una idea homogènia de nació, llavors el poema considera que aquesta unitat és en realitat silenci imposat.
I aquí hi ha una distinció important:
convivència no hauria de significar desaparició de la diferència.
La unitat també pot existir des del reconeixement de la pluralitat.
L’aparició de Clastres
Aquí el poema introdueix directament:
«I aleshores comprenc Clastres»
La referència és a Pierre Clastres, antropòleg francès, especialment conegut per la seva reflexió sobre les societats que no s’organitzen al voltant d’un Estat centralitzat.
La seva presència dins del poema serveix per introduir una pregunta més profunda sobre la relació entre poble, Estat i Història.
El poema formula una inversió:
«la història dels pobles amb Història
pot ser la història de la lluita de classes;
però la dels pobles sense Història
pot ser la història de la seva lluita
per no deixar-se convertir
en una nota al peu.»
Aquí hi ha una cosa molt important: el poema no vol simplement que aquests pobles guanyin una guerra.
Vol que no siguin reduïts a una nota marginal del relat d’un altre.
Una nota al peu existeix.
Però existeix subordinadament.
És això el que el poema rebutja:
«Nosaltres existim, però només com una nota explicativa dins la història d’algú altre.»
«Un poble no sempre mor quan perd una guerra»
Aquesta és una de les frases més fortes:
«De vegades mor
quan deixa d’anomenar-se.»
Aquí el nom adquireix una funció gairebé vital.
Anomenar-se significa:
reconèixer-se, recordar-se, transmetre’s i continuar dient “nosaltres”.
La desaparició lingüística o simbòlica pot ser, per tant, una forma de desaparició col·lectiva encara que les persones continuïn físicament existint.
I això connecta directament amb l’altre poema que acabàvem de comentar:
«guarda el nom d’un poble
que continua respirant
quan ningú no el pronuncia.»
Aquí aquesta idea arriba a la seva versió més política:
un poble sobreviu mentre encara conserva la capacitat d’anomenar-se.
I llavors arriba la resposta de Piath
«no perquè hàgim vençut,
sinó perquè encara
no hem acceptat
que ens escriguin el final.»
Aquesta és, per mi, la frase que defineix tot el poema.
No hi ha triomfalisme.
Piath no diu:
Hem guanyat.
Diu:
encara no han escrit el nostre final.
És una diferència enorme.
La supervivència no depèn necessàriament d’haver vençut.
Depèn de no haver entregat a un altre la potestat de determinar que la teva història ja s’ha acabat.
Història contra memòria
I arribem a la síntesi:
«La Història té arxius.
El poble té memòria.»
No és una oposició absoluta entre dues coses bones i dolentes.
L’arxiu és necessari.
La història documentada és necessària.
Però l’arxiu no exhaureix la memòria.
Un poble també existeix en allò que no està escrit:
en una paraula,
en una cançó,
en un topònim,
en una manera de mirar,
en una festa,
en una conversa,
en una transmissió de pares a fills.
I llavors apareix la gran imatge final:
«I entre totes dues
hi ha una esquerda.»
L’esquerda és el lloc on la història oficial i la memòria viva no coincideixen completament.
Però, paradoxalment, aquesta esquerda és precisament el lloc per on entra l’aire:
«És per aquesta esquerda
que encara respirem.»
És un final molt potent perquè transforma l’esquerda.
Normalment una esquerda és una fractura.
Aquí és també un espai de supervivència.
No cal que tot estigui tancat i perfectament ordenat perquè un poble pugui existir.
Potser la fissura és precisament el lloc on encara queda espai per a una altra narració.
I aquí apareix el Piath més profund
Aquest poema continua una línia que ja apareixia en Els immersos, Quan el silenci recorda, El poble que s’estén i Vents carregats de sal.
Tots comparteixen una mateixa intuïció:
allò que sembla silenciat no necessàriament ha desaparegut.
La llavor continua sota terra.
La memòria cristal·litza.
L’arrel continua avançant.
La llengua queda entre les dents.
La mar deixa sal sobre la pell.
I aquí, finalment, l’esquerda deixa entrar aire.
Per això el poema no és realment un poema sobre una derrota.
És un poema sobre la capacitat de continuar existint sense acceptar que un altre tingui l’última paraula sobre la teva existència.
I la frase que jo en trauria com a aforisme de Piath seria:
La Història pot escriure qui vam ser; però mentre conservem la memòria, encara no ha escrit qui serem.
Això és el que converteix el poema en una peça no només sobre Catalunya, sinó sobre qualsevol poble, comunitat o persona que es resisteix a convertir-se en una nota al peu de la història d’un altre.
La història dels que no s'han deixat escriure
Hi ha pobles
que entren a la Història
per la porta gran dels vencedors.
Els posen dates,
banderes,
reis,
tractats
i fronteres.
Els hi construeixen monuments
perquè ningú oblidi
qui va guanyar.
Però hi ha pobles
que no entren.
Es queden a fora,
asseguts a la vora del temps,
amb les mans plenes de terra
i una llengua encara viva
entre les dents.
Aquests pobles
no lluiten només contra un amo.
Lluita el seu nom
contra el paper que el nega.
Lluita la seva memòria
contra l’arxiu que l’esborra.
Lluita la seva veu
contra l’Estat
quan l’Estat confon
la unitat amb el silenci.
I aleshores comprenc Clastres:
la història dels pobles amb Història
pot ser la història de la lluita de classes;
però la dels pobles sense Història
pot ser la història de la seva lluita
per no deixar-se convertir
en una nota al peu.
Perquè un poble
no sempre mor quan perd una guerra.
De vegades mor
quan deixa d’anomenar-se.
I potser per això
encara som aquí:
no perquè hàgim vençut,
sinó perquè encara
no hem acceptat
que ens escriguin el final.
La Història té arxius.
El poble té memòria.
I entre totes dues
hi ha una esquerda.
És per aquesta esquerda
que encara respirem.
