Aquest poema, «La mala llet de Jeshua», fa una operació molt interessant: agafa una figura que habitualment associem amb pau, compassió, perdó i no-violència, i hi introdueix una emoció que sovint queda fora de la imatge tradicional de Jeshua: la ira.
Però no ho fa per convertir-lo en una figura agressiva. Al contrari. El poema intenta distingir entre la ira que neix de l’odi i la ira que neix de l’amor davant d’una injustícia.
La primera frase ja marca aquesta direcció:
«Jeshua no va fer de la pau
una cadira on asseure’s
mentre el món cremava.»
Aquesta és la metàfora que governa tot el poema.
La pau no pot convertir-se en una excusa per no intervenir mai.
Una cadira és un lloc on t’asseus, descanses i observes. El poema critica una determinada concepció passiva de la pau: aquella que diu «jo no faig mal a ningú» mentre permet que altres facin mal o profanin allò que consideres valuós.
Per això immediatament apareix la distinció:
«No va alçar la mà
contra cap persona,
però tampoc va confondre
la bondat amb la submissió.»
Aquí hi ha una idea fonamental: no-violència i passivitat no són sinònims.
El poema presenta Jeshua com algú que pot rebutjar la violència contra les persones i, al mateix temps, actuar amb contundència contra una situació injusta.
Això permet entendre millor el que ve després:
«Hi ha silencis
que són pau.I n’hi ha d’altres
que són por
vestida de virtut.»
Aquesta és una de les frases més importants del poema.
No tot silenci és pacífic.
De vegades callem perquè no volem fer mal.
Però altres vegades callem perquè tenim por de les conseqüències de parlar.
I llavors podem vestir aquesta por de virtut:
«No vull conflictes.»
«Cal ser tolerant.»
«Hem de mantenir la calma.»
«No val la pena.»
El poema pregunta si, en determinades situacions, aquesta tranquil·litat no és simplement por amb un nom més respectable.
I aquí arribem al temple.
«Quan va entrar al temple
i va veure les taules,
les monedes,
els negocis instal·lats
allà on havia de respirar l’esperit»
La imatge és molt clara: allò sagrat ha estat convertit en negoci.
I això provoca una ruptura interior:
«alguna cosa dins seu
va dir prou.»
Aquest «prou» és el pont amb «La fermesa», «El Minotaure català» i «Qui s’han cregut que som, nosaltres?».
El «prou» no és odi.
És un límit.
És el moment en què la tolerància deixa de ser virtut perquè permet una situació intolerable.
I llavors apareix una frase extraordinàriament significativa:
«I el prou
no sempre parla baix.»
Aquesta frase qüestiona una idea molt estesa: que una persona bona sempre ha de ser suau.
El poema diu que no.
De vegades el «prou» necessita ser visible.
I per això:
«Va bolcar taules,
va fer fora les parades,
va escampar les monedes
com qui trenca
un encanteri.»
La metàfora de l’encanteri és molt bona.
El negoci instal·lat dins del temple havia arribat a semblar normal.
I la funció de l’acció de Jeshua és trencar aquesta normalitat.
No està simplement destruint taules.
Està interrompent una situació que s’ha tornat tan habitual que ja ningú sembla preguntar-se si és acceptable.
Això queda explicat magníficament aquí:
«La seva ira
no era contra l’home.Era contra allò
que l’home havia convertit
en normal.»
Aquesta és probablement la tesi central del poema.
La ira no es dirigeix contra la persona pel fet de ser persona.
Es dirigeix contra la injustícia normalitzada.
Aquesta distinció és molt important perquè evita que la ira es converteixi en odi.
L’odi diu:
«Tu ets el problema.»
La indignació diu:
«Això que està passant no és acceptable.»
Són dues coses radicalment diferents.
I llavors arriba el nucli conceptual del poema:
«Perquè també dins de Jeshua
hi havia mala llet.»
És una expressió deliberadament col·loquial.
«Mala llet» treu Jeshua del pedestal excessivament idealitzat.
No parla d’una figura de postal.
Parla d’algú amb emocions humanes, inclosa la capacitat d’enfadar-se.
I després el poema fa una cosa molt intel·ligent:
«Una mala llet santa,
si se’m permet l’oxímoron»
«Mala llet santa» és una contradicció buscada.
La «mala llet» acostuma a tenir una connotació negativa.
«Santa» sembla exigir exactament el contrari.
Però precisament aquesta contradicció permet introduir una tercera categoria:
una ira que no neix del menyspreu, sinó de la defensa d’allò estimat.
El poema ho diu explícitament:
«nascuda no de l’odi
sinó de la indignació.»
Això és essencial.
La indignació és una emoció moral.
És la reacció davant d’una cosa que percebem com injusta.
I aquí apareix una altra formulació molt potent:
«quan la dignitat és trepitjada,
quan el sagrat és venut,
quan algú confon
la paciència de l’altre
amb el seu permís per abusar.»
Aquesta última frase és especialment important.
La paciència no és consentiment.
El fet que algú no respongui immediatament no significa que hagi autoritzat l’abús.
Això connecta molt amb «El Minotaure català»: la repressió prolongada de la força pot fer que la paciència acabi confonent-se amb submissió.
I llavors el poema formula una distinció molt profunda:
«Potser la diferència
entre la ira que destrueix
i la ira que desperta
no és la força,sinó l’arrel.»
Aquesta és probablement la idea filosòfica més important del poema.
No totes les ires són iguals.
La qüestió no és només com de forta és la ira, sinó d’on neix.
I el poema les separa:
«Una neix del menyspreu.
L’altra,
de l’amor ferit.»
Aquesta és una distinció preciosa.
La ira del menyspreu vol destruir l’altre perquè el considera inferior o indigne.
La ira de l’amor ferit apareix perquè alguna cosa que consideres valuosa està sent violentada.
És una ira que encara conserva un vincle amb allò que estima.
Per això Jeshua pot:
«estimar
i enfadar-se alhora.»
El poema està qüestionant una falsa oposició:
o estimes o t’enfades.
I diu:
pots estimar precisament perquè t’enfades quan allò que estimes és vulnerat.
Això porta a la frase:
«Perquè estimar
no sempre és posar
l’altra galta.»
Aquí el poema entra en tensió amb una de les imatges més conegudes del cristianisme.
No està necessàriament rebutjant el principi del perdó.
Està rebutjant la interpretació segons la qual posar l’altra galta equival a permetre-ho tot indefinidament.
Perquè després diu:
«A vegades és
aixecar-se.»
Aixecar-se és l’antítesi d’estar assegut a la cadira del primer vers.
Al començament teníem:
la pau com una cadira.
Ara tenim:
l’amor com una persona que s’aixeca.
Aquesta estructura dona molta coherència al poema.
La persona que s’aixeca no ho fa necessàriament per atacar algú.
S’aixeca perquè ja no accepta romandre passiva.
I torna al temple:
«Entrar al temple.
Mirar el negoci.
I dir:
prou.»
És gairebé un ritual.
Entrar.
Veure.
Reconèixer.
Posar límit.
El poema redueix l’acte a tres paraules essencials: mirar, reconèixer, actuar.
I després torna a deixar clar què no és aquesta acció:
«No amb odi.
No per venjança.»
Això és fonamental.
El poema no legitima la violència indiscriminada ni l’agressió contra persones.
El que defensa és la capacitat d’actuar contundentment davant d’allò que consideres injust sense convertir l’altre en objecte d’odi.
I el final és molt fort:
«quedar-se de braços plegats
és la manera més educada
de trair allò que estimem.»
Aquesta és la culminació de tot el poema.
Torna la «bona educació» de «El Minotaure català».
Allà apareixia la crítica a una dignitat excessivament preocupada per les formes.
Aquí la idea arriba al límit:
hi ha una educació que pot arribar a ser immoral.
No perquè l’educació sigui dolenta, sinó perquè pot convertir-se en una manera elegant de no intervenir.
Així, el poema estableix una diferència entre:
pau i passivitat
bondat i submissió
paciència i consentiment
ira i odi
fermesa i violència
I aquesta és la seva gran aportació.
No defensa la mala llet per ella mateixa.
Defensa la mala llet governada per l’amor.
La ràbia ha de tenir una arrel.
Si l’arrel és el menyspreu, destrueix.
Si l’arrel és l’amor ferit, pot despertar.
I això encaixa perfectament amb la idea del Minotaure: no cal matar la força interior; cal aprendre a governar-la.
Per això jo resumiria el poema així:
La bondat que mai no sap enfadar-se davant de la injustícia pot acabar protegint la injustícia.
I encara més al fons hi ha una idea que travessa molts dels poemes que has anat construint:
la veritable pau no és l’absència de conflicte; és la capacitat d’enfrontar-se al que no hauria d’existir sense perdre l’amor que fa que vulguem canviar-ho.
Jeshua, en aquesta lectura, no és ni el pacifista passiu ni el rebel violent.
És una tercera figura:
algú capaç d’estimar tant que, quan veu profanat allò que estima, és capaç d’aixecar-se i dir «prou».
La mala llet de Jeshua
Jeshua no va fer de la pau
una cadira on asseure’s
mentre el món cremava.
No va alçar la mà
contra cap persona,
però tampoc va confondre
la bondat amb la submissió.
Hi ha silencis
que són pau.
I n’hi ha d’altres
que són por
vestida de virtut.
Quan va entrar al temple
i va veure les taules,
les monedes,
els negocis instal·lats
allà on havia de respirar l’esperit,
alguna cosa dins seu
va dir prou.
I el prou
no sempre parla baix.
Va bolcar taules,
va fer fora les parades,
va escampar les monedes
com qui trenca
un encanteri.
La seva ira
no era contra l’home.
Era contra allò
que l’home havia convertit
en normal.
Perquè també dins de Jeshua
hi havia mala llet.
Una mala llet santa,
si se’m permet l’oxímoron,
nascuda no de l’odi
sinó de la indignació.
Aquella que apareix
quan la dignitat és trepitjada,
quan el sagrat és venut,
quan algú confon
la paciència de l’altre
amb el seu permís per abusar.
Potser la diferència
entre la ira que destrueix
i la ira que desperta
no és la força,
sinó l’arrel.
Una neix del menyspreu.
L’altra,
de l’amor ferit.
I potser per això
Jeshua podia estimar
i enfadar-se alhora.
Perquè estimar
no sempre és posar
l’altra galta.
A vegades és
aixecar-se.
Entrar al temple.
Mirar el negoci.
I dir:
prou.
No amb odi.
No per venjança.
Sinó perquè hi ha moments
en què quedar-se de braços plegats
és la manera més educada
de trair allò que estimem.
