Hi ha mirades que pesen, i mirades que eleven. Hi ha ulls que jutgen, i ulls que abracen. La mirada que desperta no es queda a la superfície: travessa, reconeix, beneïx. És la mirada del Nosaltres, la que sap veure l’humà en l’altre abans de veure la diferència. Mirar així és pregar, sense paraules. És obrir els ulls del cor fins que el món es torna germà.
