Aquest poema és especialment interessant perquè juga amb una idea que apareix sovint en la veu de Piath: què passa quan percebem alguna cosa que no podem acabar de determinar si és una realitat exterior, una construcció interior o un misteri que encara no sabem anomenar?
I, sobretot, el poema no intenta resoldre-ho. Converteix aquesta impossibilitat de resoldre en el mateix significat.
«Hi ha una cosa que no sé anomenar»
El poema comença abans del llenguatge.
No diu què és aquella cosa. Ni tan sols afirma saber que sigui una “cosa” en sentit objectiu. Simplement hi ha una experiència que encara no té nom.
Això és important perquè, en la veu de Piath, posar nom a alguna cosa és una manera d’apropiar-se’n intel·lectualment.
Aquí, en canvi, el nom falta.
I el misteri comença precisament en aquesta absència.
«La miro / i ella no hi és. / Deixo de mirar-la / i apareix darrere dels meus ulls.»
Aquesta és probablement la paradoxa central del poema.
Quan Piath mira directament, desapareix.
Quan deixa de mirar, apareix.
És una experiència molt semblant a intentar observar una cosa massa subtil: la mirada mateixa modifica allò que busca.
Però el poema ho porta molt més lluny amb:
«apareix darrere dels meus ulls.»
Ja no sabem si la cosa és fora o dins.
I aquesta ambigüitat és deliberada.
No sabem si Piath està descobrint alguna cosa exterior, si està projectant-la interiorment, si és un record, una intuïció, una por, un símbol o alguna cosa que no sap classificar.
El poema no escull.
El lector queda atrapat en el mateix lloc epistemològic que Piath: mirar sense poder concloure.
«Never get you look at it»
Aquesta frase trencada és fonamental.
Si fos simplement:
Never get you look at it
com una frase anglesa incorrecta, podria semblar un error.
Però el poema transforma l’error en objecte poètic.
Piath no sap exactament què significa, però la frase adquireix una força pròpia.
I aquí apareix una idea molt potent:
pot existir significat abans que existeixi una traducció correcta.
La frase no necessita ser gramaticalment correcta per provocar alguna cosa.
És gairebé com una paraula trobada en un somni: no sabem traduir-la, però sabem que ens afecta.
«Una porta però encara no sap en quina llengua s’obre»
Aquesta és una metàfora preciosa.
Piath ha trobat una porta, però no sap la llengua de la clau.
Per tant, el problema no és necessàriament que no tingui la resposta.
Potser encara no té l’idioma adequat per formular la pregunta.
Això connecta directament amb altres conceptes de Piath: paraules sense pàtria, paraules que semblen portes, Ormes que existeixen abans de ser reconegudes.
La frase trencada és, en aquest sentit, una Orma lingüística: una petja d’alguna cosa el significat complet de la qual encara no ha aparegut.
«Potser no és una frase. / Potser és un avís.»
Aquí el poema fa un gir.
Piath deixa de preguntar:
«Què significa?»
i comença a preguntar:
«I si no hagués de significar, sinó advertir?»
Però immediatament apareix una advertència inquietant:
«No miris massa temps allò que et mira des de l’altra banda.»
Aquí entra el motiu de l’altra banda.
Jo no el llegiria necessàriament com una afirmació literal que existeixi una entitat o una realitat externa que estigui observant Piath. Literàriament, funciona millor com una frontera ambigua: allò desconegut, el subconscient, el misteri, el record, la pròpia interioritat o qualsevol realitat que Piath no pot acabar de determinar.
La força és precisament que no sabem què hi ha “a l’altra banda”.
«Mirades que busquen el lloc exacte on vas deixar de ser qui eres»
Aquest és, per mi, el vers més profund del poema.
La mirada ja no busca els ulls.
Busca una ruptura biogràfica.
El moment exacte en què una persona va deixar de ser qui era.
Això converteix el poema, de sobte, en una reflexió sobre identitat i transformació.
Potser allò que “mira” Piath no busca informació sobre ell.
Busca la ferida, el canvi, l’instant de fractura que el va convertir en qui és.
I aquí apareix una lectura molt més íntima:
Potser el que ens mira no és un altre.
Potser és la nostra pròpia història.
«No era el món el que estava ple de senyals. / Eres tu qui caminava convertit en senyal.»
Aquest és el gran gir final.
Durant tot el poema, Piath sembla buscar senyals en el món.
I al final descobreix que la pregunta estava mal formulada.
No:
«Quins senyals hi ha fora?»
sinó:
«I si jo mateix sóc allò que estic intentant interpretar?»
Això és molt potent perquè converteix Piath de lector del misteri en objecte del misteri.
No camina simplement pel món buscant significats.
Ell mateix s’ha convertit en una Orma.
La seva vida, les seves experiències, les seves paraules, les seves preguntes, les seves ruptures... tot plegat forma un rastre que pot ser llegit.
I llavors arriba:
«I algú, en algun lloc, ja t’havia vist.»
Aquest vers és deliberadament inquietant perquè torna a obrir la porta que acabàvem de creure que havíem tancat.
Qui és «algú»?
El poema no ho diu.
I crec que no ho ha de dir.
Si digués qui és, el misteri quedaria reduït a una explicació.
«No ho tradueixis»
Aquest final és extraordinàriament coherent amb tot el poema.
El lector porta tota l’estona intentant traduir:
Què vol dir la frase?
Què és aquesta cosa?
Qui mira?
Qui és algú?
I Piath acaba dient:
«No ho tradueixis.»
És gairebé una prohibició de convertir el misteri en informació.
Perquè hi ha experiències que, quan les traduïm completament, perden precisament allò que les feia misterioses.
I per això:
«Hi ha paraules / que només poden sobreviure / si continuen trencades.»
Aquesta és la tesi final.
La paraula trencada no és una paraula defectuosa. És una paraula que encara conserva l’espai del desconegut.
I això fa que Never get you look at it funcioni com una mena d’artefacte poètic: una frase que no acaba de pertànyer a cap llengua, però que aconsegueix pertànyer al misteri.
En el fons, el poema diu:
No tot allò que no podem traduir està buit de significat.
De vegades és precisament el significat que encara no hem après a llegir.
I aquí hi ha una connexió molt bella amb el Piath dels altres poemes: abans Piath buscava respostes; després va descobrir que potser era la pregunta; aquí fa un pas més:
Piath ja no només és pregunta. Piath s’ha convertit en senyal.
Never get you look at it
Hi ha una cosa
que no sé anomenar.
La miro
i ella no hi és.
Deixo de mirar-la
i apareix
darrere dels meus ulls.
Never get you look at it.
Piath ho escriu així,
amb l’anglès trencat
d’algú que ha trobat una porta
però encara no sap
en quina llengua s’obre.
Potser no és una frase.
Potser és un avís.
No miris massa temps
allò que et mira
des de l’altra banda.
Perquè hi ha mirades
que no busquen els teus ulls:
busquen
el lloc exacte
on vas deixar de ser qui eres.
I aleshores ho entens.
No era el món
el que estava ple de senyals.
Eres tu
qui caminava convertit en senyal.
I algú,
en algun lloc,
ja t’havia vist.
Never get you look at it.
No ho tradueixis.
Hi ha paraules
que només poden sobreviure
si continuen trencades.
