Aquest aforisme té una estructura molt simple, però fa un gir radical en la manera d’entendre la pèrdua:
«No ets el que vas perdre: ets el que no va marxar.»
La primera meitat treu identitat de la pèrdua.
«No ets el que vas perdre»
Quan una persona pateix una pèrdua, és fàcil que comenci a definir-se a partir d’allò que ja no té:
la persona que va marxar, el lloc que va perdre, el temps que no tornarà, el cos que va canviar, les oportunitats que no van arribar...
La pèrdua ocupa tant espai que sembla que s’hagi convertit en identitat.
Però l’aforisme diu:
tu no ets allò que et falta.
La pèrdua forma part de la teva història, però no és necessàriament la totalitat del teu ésser.
I llavors arriba el gir:
«Ets el que no va marxar»
Aquesta és la part poderosa.
En lloc de mirar què ha desaparegut, l’aforisme demana mirar què va romandre.
Què va quedar quan tot allò altre va marxar?
Pot ser una veu.
Una manera de mirar.
Una memòria.
Una pregunta.
Una capacitat d’estimar.
Una paraula.
Una arrel.
O simplement la presència d’un mateix.
Per això «no va marxar» és més interessant que «va quedar».
«Va quedar» descriu un resultat.
«No va marxar» suggereix resistència.
Alguna cosa podria haver desaparegut, però no ho va fer.
I aquí l’aforisme adquireix una dimensió temporal molt forta: no parla només del present, sinó de tot el que ha passat i no ha aconseguit endur-se aquella part essencial.
La paradoxa
Hi ha una paradoxa molt bella:
la pèrdua sembla definir-te per allò que ja no hi és;
la identitat apareix en allò que, malgrat la pèrdua, continua aquí.
Per això la frase no diu:
«Ets el que vas conservar.»
Diu:
«Ets el que no va marxar.»
Això elimina la idea que tu hagis hagut de controlar la permanència.
No necessàriament vas salvar-ho.
Potser simplement va resistir.
I això connecta molt bé amb L’ÀNCORA. Allà el dolor era una cosa que no tremolava quan tot tremolava. Aquí la pregunta es desplaça:
què no va marxar quan tot podia haver marxat?
Potser aquesta és la mateixa intuïció vista des d’un altre angle.
I també dialoga amb «El meu buit és el lloc on pertanyo».
Perquè fins i tot el buit pot haver canviat de significat: allò que semblava només absència pot contenir alguna cosa que no va marxar.
Per això jo llegiria l’aforisme com una afirmació de continuïtat:
No ets el catàleg de les teves pèrdues.
Ets la presència que les pèrdues no van aconseguir endur-se.
I encara hi ha una última subtilesa: «el que no va marxar» no està definit.
L’aforisme no ens diu què és.
I és millor així.
Perquè deixa oberta la pregunta més important:
Després de tot el que ha marxat, què queda encara en tu?
Potser la resposta a aquesta pregunta és, precisament, qui ets.
