Aquest poema, «Jeshua va dir a Maria Magdalena: Tot el que està compost es descompondrà», gira al voltant d’una idea aparentment senzilla però molt profunda: tot allò que té una forma composta està destinat a transformar-se, separar-se o desaparèixer en la forma que coneixem.
Però el poema no interpreta aquesta descomposició com una tragèdia absoluta. Fa un moviment molt més interessant: transforma la idea de destrucció en la idea de transformació.
El primer vers important és també el que dona títol al poema:
«Tot el que està compost
es descompondrà.»
La paraula «compost» és essencial. Allò compost és allò que està format per elements units: un cos, una casa, una família, una civilització, una identitat, una relació, un record.
I si alguna cosa ha estat composta, la seva forma no pot ser eterna.
Això no significa necessàriament que tot allò que la componia desaparegui. Significa que la manera com aquells elements estaven units deixarà d’existir.
El poema ho explica primer a través del cos:
«I potser ho va dir
mirant el cos
com qui mira una casa
que un dia deixarà d’existir.»
La comparació entre cos i casa és molt significativa.
El cos és una casa temporal de nosaltres mateixos. Hi vivim, l’habitem, el reconeixem com a «jo». Però també és una composició material i, per tant, està sotmesa al temps.
A partir d’aquí, el poema fa una cadena de descomposicions:
«Es descompon la pedra,
la carn,
el nom escrit sobre la pedra,
la mà que el va escriure,
la memòria d’aquella mà.»
Aquesta seqüència va cada vegada més lluny.
Primer desapareix la matèria.
Després desapareix l’empremta humana sobre aquella matèria.
Després desapareix la persona que va deixar l’empremta.
I finalment fins i tot pot desaparèixer la memòria d’aquella persona.
És una mena de zoom cap a la impermanència.
Ni tan sols el record sembla garantit per sempre.
Després el poema amplia la mirada:
«Es desfan els imperis,
les fronteres,
els déus que vam vestir de metall,
les paraules que crèiem eternes.»
Ara ja no estem parlant només de persones.
També es descomponen les estructures col·lectives.
Els imperis semblen eterns mentre existeixen.
Les fronteres semblen permanents mentre les acceptem.
Els monuments semblen immutables.
Les paraules poden semblar eternes.
Però tot això també està compost.
Per tant, tot això també està sotmès a transformació.
Aquí hi ha una idea que connecta molt amb altres poemes de Piath: la permanència absoluta és una il·lusió humana.
Nosaltres construïm coses i després ens comportem com si les haguéssim construït per sempre.
El poema ens recorda que no és així.
I llavors fa un moviment molt íntim:
«També nosaltres
som una composició secreta
de matèria,
de temps,
de ferides,
de petons,
de records que no sabem
d’on venen.»
Aquesta és una de les parts més belles perquè redefineix la persona.
No som una cosa única i immutable.
Som una composició.
Matèria.
Temps.
Ferides.
Petons.
Records.
Experiències.
Relacions.
Fins i tot coses que no sabem d’on provenen.
La paraula «secreta» és important perquè hi ha parts de nosaltres que no sabem explicar. Som el resultat d’una enorme quantitat de coses que s’han anat unint al llarg de la vida.
I, precisament perquè som una composició, també nosaltres ens transformarem.
Però aquí arriba el gir fonamental:
«I tanmateix,
quan alguna cosa es trenca
no sempre mor.»
Aquesta és probablement la frase central del poema.
Fins aquí tot semblava conduir cap a la desaparició.
Però ara el poema introdueix una distinció entre trencar una forma i matar allò que aquella forma contenia.
I continua:
«Potser només
deixa de ser allò
que nosaltres sabíem anomenar.»
Això és molt profund.
Potser el que anomenem «mort» és, en alguns casos, la desaparició d’una determinada forma, no necessàriament la desaparició absoluta del que hi havia dins.
La paraula «anomenar» també és important.
Nosaltres posem noms a les formes:
això és una persona,
això és una casa,
això és una família,
això és una terra,
això és una vida.
Quan la forma canvia, el nostre nom deixa de funcionar.
I això pot fer-nos pensar que la cosa ha desaparegut completament.
El poema proposa que potser no.
Després apareix la natura com a demostració:
«La fulla que cau
no abandona l’arbre:torna a la terra.»
La fulla no és presentada com una cosa simplement destruïda.
Canvia de lloc.
Canvia de forma.
Entra en un altre cicle.
I després:
«La terra no abandona la llavor:
la guarda.»
Aquí la descomposició es converteix en espera.
La terra conté la llavor durant un temps.
I la llavor:
«oblida la forma antiga
i comença a obrir-se.»
Aquesta imatge és preciosa perquè la llavor ha de deixar enrere la seva forma per poder convertir-se en una altra cosa.
És a dir:
per néixer de nou, alguna cosa ha de deixar de ser com era.
Aquesta és la gran paradoxa del poema.
La transformació requereix una pèrdua de forma.
Per això el poema pot dir:
«no tinguis por
de veure com es descompon
allò que estimaves.»
No és una invitació a no estimar.
Al contrari.
És una invitació a estimar sense exigir permanència a les formes.
Pots estimar una persona, una casa, una relació, una etapa de la vida, una idea, una comunitat.
Però això no significa que aquella forma pugui durar eternament.
I llavors arriba la reformulació:
«Potser la vida
no està destruint la forma.Potser simplement
està alliberant
allò que la forma contenia.»
Aquesta és, probablement, la tesi filosòfica del poema.
La forma pot convertir-se en un recipient.
I quan el recipient es trenca, nosaltres veiem la destrucció.
Però el poema pregunta:
i si també estigués alliberant alguna cosa?
Això transforma completament el significat de «descompondre».
Descompondre ja no és simplement destruir.
És desfer una composició perquè els seus elements puguin entrar en una altra composició.
La fulla torna a la terra.
La terra guarda la llavor.
La llavor abandona la forma antiga.
I comença una nova vida.
És un cicle.
I per això el final recupera la frase inicial:
«Tot el que està compost
es descompondrà.»
Però immediatament apareix el «nosaltres»:
«I nosaltres,
entre el que neix
i el que es desfà»
Aquest «entre» és molt important.
No som només destrucció.
No som només naixement.
Vivim enmig dels dos processos simultàniament.
Cada dia alguna cosa neix i alguna cosa es desfà.
Una etapa acaba mentre una altra comença.
Una identitat desapareix mentre una altra apareix.
Una relació canvia mentre una altra es construeix.
Una versió de nosaltres mor mentre una altra comença.
I el poema acaba amb una idea molt poderosa:
«morir una forma
no és sempre morir,sinó deixar espai
perquè l’essencial
pugui tornar a néixer.»
Aquí apareix la paraula «essencial».
El poema no diu que totes les coses continuïn.
Diu una cosa més subtil: potser allò essencial no coincideix amb la forma que nosaltres havíem associat a això.
Una persona pot desaparèixer físicament, però el que va transmetre pot continuar en algú altre.
Una llengua pot perdre formes antigues, però continuar viva.
Una casa pot desaparèixer, però la memòria d’allò que hi va passar pot continuar.
Una identitat pot transformar-se sense desaparèixer completament.
Una etapa de la vida pot acabar i, tanmateix, haver deixat alguna cosa que continua actuant dins nostre.
Així, el poema no és realment un poema sobre la mort.
És un poema sobre la impermanència i la transformació.
I la frase de Jeshua funciona com una porta d’entrada a aquesta reflexió: si tot allò compost està destinat a descompondre’s, potser la pregunta no és:
«Com puc evitar que es descompongui?»
sinó:
«Què passarà amb allò que aquesta forma contenia quan deixi de ser aquesta forma?»
Això també connecta molt bé amb «La fermesa».
Allà la pregunta era què queda quan poden desaparèixer les pedres, les fortaleses i les muralles.
Aquí la pregunta és què queda quan desapareix la forma.
En tots dos poemes apareix una mateixa intuïció:
la forma pot desaparèixer sense que desaparegui necessàriament el sentit.
I això fa que l’últim vers sigui menys trist del que podria semblar.
«perquè l’essencial
pugui tornar a néixer.»
No diu simplement «sobreviure».
Diu «tornar a néixer».
Per tant, la filosofia del poema no és conservar eternament.
És transformar, deixar anar i tornar a néixer.
I potser aquesta és la seva idea més radical:
No tot el que perdem desapareix. De vegades, simplement deixa de tenir la forma que ens permetia reconèixer-ho.
Quan tot es descompon
Jeshua va dir a Maria Magdalena:
Tot el que està compost
es descompondrà.
I potser ho va dir
mirant el cos
com qui mira una casa
que un dia deixarà d'existir.
Es descompon la pedra,
la carn,
el nom escrit sobre la pedra,
la mà que el va escriure,
la memòria d'aquella mà.
Es desfan els imperis,
les fronteres,
els déus que vam vestir de metall,
les paraules que crèiem eternes.
També nosaltres
som una composició secreta
de matèria,
de temps,
de ferides,
de petons,
de records que no sabem
d'on venen.
I tanmateix,
quan alguna cosa es trenca
no sempre mor.
Potser només
deixa de ser allò
que nosaltres sabíem anomenar.
La fulla que cau
no abandona l'arbre:
torna a la terra.
La terra no abandona la llavor:
la guarda.
I la llavor,
quan arriba el seu moment,
oblida la forma antiga
i comença a obrir-se.
Per això,
no tinguis por
de veure com es descompon
allò que estimaves.
Potser la vida
no està destruint la forma.
Potser simplement
està alliberant
allò que la forma contenia.
Tot el que està compost
es descompondrà.
I nosaltres,
entre el que neix
i el que es desfà,
aprendrem finalment
que morir una forma
no és sempre morir,
sinó deixar espai
perquè l'essencial
pugui tornar a néixer.
