Quan una dissidència accepta el marc del poder que vol superar, deixa de ser una força transformadora i esdevé una opció administrable.
Aforisme 53
Aquest aforisme és una reflexió sobre com el poder no sempre destrueix els seus adversaris: sovint els absorbeix. La seva idea central és que una dissidència pot perdre la seva capacitat transformadora molt abans de ser derrotada.
Quan diu:
“Quan una dissidència accepta el marc del poder que vol superar...”
parla del que en filosofia política s’anomena el marc (frame): el conjunt de regles, valors, llenguatge i límits que defineixen què és acceptable pensar i fer.
És a dir, una dissidència pot continuar criticant el poder, però si ja accepta les seves premisses bàsiques, les seves preguntes i els seus límits, deixa de qüestionar el sistema en profunditat.
És com jugar una partida d’escacs en què l’adversari ha decidit les regles, el tauler i fins i tot què significa guanyar.
L’aforisme continua:
“...deixa de ser una força transformadora i esdevé una opció administrable.”
Aquesta és la idea més potent.
El poder acostuma a tenir dues maneres de respondre davant una dissidència.
La primera és la repressió: prohibir-la, perseguir-la o silenciar-la.
La segona, molt més subtil, és integrar-la dins del sistema fins al punt que deixi de ser perillosa.
Quan això passa, la dissidència encara existeix, encara fa discursos, encara participa en eleccions o en debats públics, però ja no altera les regles del joc. El sistema ja sap com gestionar-la. Ha deixat de ser una força que transforma i s’ha convertit en una peça més del mecanisme.
L’última frase és especialment suggeridora:
“Potser la victòria més subtil no és derrotar una revolta, sinó convertir-la en una simple tendència política.”
Aquí hi ha una paradoxa.
Una revolta neix per posar en qüestió l’ordre establert. Però, si amb el temps només acaba sent una opció més dins del ventall polític existent, pot haver perdut allò que la feia revolucionària.
No cal eliminar-la.
N’hi ha prou que passi a formar part del paisatge.
Que sigui previsible.
Que ocupi el seu espai, tingui els seus representants, els seus debats i les seves rutines, però sense modificar les estructures fonamentals.
En aquest sentit, l’aforisme recorda idees presents en pensadors molt diversos, des d’Antonio Gramsci fins a Michel Foucault o Herbert Marcuse: el poder no es manté només per la força, sinó també perquè té una gran capacitat d’absorbir les crítiques i convertir-les en elements compatibles amb el mateix sistema.
Però l’aforisme també té una lectura més àmplia, que va més enllà de la política.
Pot aplicar-se a qualsevol persona que vulgui canviar la seva vida. Si accepta sense qüestionar les creences que l’han limitada, els seus canvis seran superficials. Podrà modificar comportaments, però no transformar l’arrel del problema.
En el fons, aquest aforisme ens planteja una pregunta incòmoda però necessària:
Estem canviant el sistema, o simplement ens hem convertit en una peça diferent dins del mateix sistema?
És una invitació a examinar no només les nostres idees, sinó també el marc des del qual pensem. Perquè, de vegades, la victòria més gran del poder no és imposar-se per la força, sinó aconseguir que fins i tot els qui el volen superar acabin pensant amb les seves categories. Aleshores la dissidència continua existint de nom, però ja no obre camins nous: només ofereix una variant administrable del que ja hi havia.
