Hi ha persones que parlen de les ferides alienes amb la tranquil·litat de qui mai no ha hagut de cosir-se la pròpia pell. Expliquen el dolor com si fos una teoria, la tristesa com si fos una feblesa i la supervivència com si fos una obligació natural. No els falta llenguatge. Els falta abisme.
Perquè és fàcil donar consells des de la riba. És fàcil exigir que algú nedi quan no has sentit mai el pes de l’aigua als pulmons. El món està ple de jutges que confonen no haver caigut amb haver après a caminar.
Jo també he estat observat. Interpretat. Reduït a una versió de mi mateix que altres podien comprendre sense haver de qüestionar-se res. Han vist les meves reaccions, però no les causes; les meves esquerdes, però no els cops; les meves contradiccions, però no les forces que m’han obligat a habitar-les.
I he entès una cosa: de vegades, explicar-se és una forma d’exposar-se novament a la ferida. Un torna a obrir la casa perquè algú hi entri, i descobreix que el visitant no ha vingut a comprendre les ruïnes, sinó a decidir com s’haurien d’haver construït els murs.
Aleshores, el silenci deixa de ser una derrota. Es converteix en frontera. No tot allò que és veritat necessita ser confessat, ni tota mirada mereix accés al lloc on encara ens fa mal.
No vull que el meu dolor em concedeixi cap superioritat. Haver patit no em fa més savi, ni més bo, ni més just. Però m’ha ensenyat que desconèixer la història d’algú hauria de fer-nos més prudents a l’hora de jutjar-lo.
Què en saben, ells?
No ho sé. Potser també arrosseguen abismes que jo no sabria reconèixer. Potser darrere de cada jutge hi ha algú que encara no ha trobat paraules per explicar-se.
Per això no els demano que callin. Els demano que dubtin.
Que abans de convertir la meva vida en una sentència, recordin que només n’han llegit unes quantes pàgines.
La resta no els pertany.
I jo, per primera vegada, ja no necessito lliurar-los el llibre sencer.
