Aquest poema és un dels més despullats de Piath. A diferència d’altres textos, aquí no hi ha una revelació final que resolgui el misteri. El poema rebutja successivament les formes habituals de consol fins a arribar a una afirmació molt més austera: continuar existint sense haver trobat encara una resposta.
El seu moviment profund és:
consol → fracàs del consol → permanència davant del dolor → persistència de la vida.
«Res em consola.»
La primera frase ja és una negació.
No diu «no trobo consol», que encara deixaria oberta la possibilitat de trobar-lo.
Diu:
«Res em consola.»
És una afirmació absoluta que després serà repetida al final. Per tant, el poema queda tancat dins d’aquest cercle.
Però entre les dues aparicions de la frase passarà una cosa important: Piath no trobarà consol, però descobrirà que pot continuar.
Això és molt diferent.
La paraula i el silenci fracassen
Ni la paraula
quan cau lenta
sobre la ferida,
La paraula té una funció tradicionalment reparadora. Posar paraules al dolor pot ajudar a comprendre’l.
Però aquí la paraula cau sobre la ferida.
No necessàriament la tanca.
Aquesta és una imatge molt física: la paraula arriba fins al dolor, però no el dissol.
Després apareix el silenci:
ni el silenci
quan sembla saber
allò que jo encara no sé.
És molt bonic perquè els dos extrems fallen:
la paraula no consola.
el silenci tampoc.
La paraula intenta explicar.
El silenci sembla comprendre.
Però cap dels dos proporciona la resposta que Piath busca.
«He buscat Déu...»
Aquí el poema entra directament en la dimensió espiritual:
He buscat Déu
en els llocs on Déu
no responia.
No afirma que Déu no existeixi.
Afirma una cosa més íntima:
Piath ha buscat una resposta i no l’ha rebut.
Això és important perquè el poema no converteix el silenci de Déu en una prova metafísica.
És una experiència de no-resposta.
I immediatament després passa de Déu a la llum:
He buscat llum
i he trobat
la meva pròpia ombra
asseguda al costat meu.
Aquesta és una de les imatges més fortes del poema.
Piath busca alguna cosa exterior que il·lumini.
I el que troba és la seva pròpia ombra.
Però l’ombra no és presentada com un enemic.
Està:
«asseguda al costat meu.»
És gairebé una companya.
Això significa que allò que Piath volia expulsar, la part fosca, la ferida, el que no comprèn, ja forma part de la seva presència.
No pots separar fàcilment la llum de l’ombra.
«El temps no cura: passa.»
Aquesta és una frase molt contundent:
«He volgut que el temps
em curés,
però el temps no cura:
passa.»
El poema rebutja un dels consol més habituals: «el temps ho cura tot».
Aquí el temps no és metge.
El temps és moviment.
Passa.
I això pot fer que les coses quedin més lluny, però no garanteix que la ferida desaparegui.
Aquesta idea connecta directament amb el poema anterior sobre el temps:
«Potser el temps no passa.»
Allà qüestionava què significa que el temps passi.
Aquí, en canvi, apareix una formulació existencial:
encara que el temps passi, no necessàriament cura.
«La ferida... m’ha mirat des de dins»
Aquí torna una de les imatges més recurrents de Piath:
la ferida que mira.
m’ha mirat des de dins
com qui diu:
jo també soc tu.
La ferida deixa de ser una cosa externa que cal expulsar.
És una part del subjecte.
Això és fonamental.
Piath havia volgut:
expulsar de mi
la ferida.
Però la ferida respon:
«jo també soc tu.»
No diu «jo sóc el teu enemic».
Diu:
formo part de la teva identitat.
Això connecta molt profundament amb «El Jo és una ferida que ha après a pronunciar-se».
La ferida no és simplement una cosa que el Jo posseeix.
Pot formar part de la manera mateixa com el Jo s’ha construït.
«Potser el consol sempre m’ha semblat una manera delicada de fugir del dolor.»
Aquesta és la tesi central.
El poema no diu que el consol sigui dolent en si mateix.
Diu que, per a aquest Piath, el consol pot convertir-se en una forma elegant d’evitació.
La paraula «delicada» és important.
No parla d’una fugida evident.
Parla d’una fugida sofisticada:
buscar una explicació,
una salvació,
una llum,
una promesa,
una resposta definitiva.
Tot això podria convertir-se en una manera de no estar davant del dolor tal com és.
I aleshores apareix:
«I jo ja no vull fugir.»
Aquest és el primer gran canvi del poema.
No ha desaparegut el dolor.
Ha desaparegut la necessitat d’escapar-ne immediatament.
«Vull quedar-me aquí»
Aquest vers és molt important en relació amb altres poemes.
Recorda:
«Per por a perdre el lloc no estic enlloc.»
I ara:
«Vull quedar-me aquí.»
És gairebé la resposta al poema antic.
Abans:
por → fugida → enlloc.
Ara:
dolor → permanència → aquí.
I després:
davant del buit
que no té resposta,
Aquesta frase també és essencial.
Piath no necessita convertir el buit en una resposta.
Pot estar davant del buit sense omplir-lo.
Això connecta amb:
«El meu buit és el lloc on pertanyo.»
El buit ja no ha de ser expulsat.
Pot ser habitat.
«Amb les mans buides, / amb el nom despullat»
Aquí es produeix una despulla progressiva.
Primer:
mans buides.
No hi ha res a agafar.
Després:
nom despullat.
No hi ha identitat que pugui funcionar com una cuirassa.
I després:
amb aquest jo
que ja no sap
on acaba.
Aquí la frontera del Jo torna a esquerdar-se.
Ja no sabem exactament:
on acabo jo?
on comença el món?
on acaba la ferida?
on comença el Buit?
El poema no intenta resoldre-ho.
Ho habita.
«Potser la ferida no demana ser curada.»
Aquesta és probablement la frase que transforma tot el poema.
No perquè les ferides no puguin sanar.
Sinó perquè el poema està qüestionant la necessitat de convertir tota experiència dolorosa en un problema que ha de desaparèixer immediatament.
I llavors:
«Potser només demana / que no l’abandonem.»
Aquesta frase és molt més subtil.
La ferida no necessita necessàriament una victòria sobre ella.
Pot necessitar presència.
No abandonar-la significa poder mirar-la sense convertir-la en tota la identitat.
És:
estar-hi sense ser absorbit per ella.
«Sense promesa. / Sense salvació.»
Aquí Piath arriba al punt més radical del poema.
No hi ha:
promesa de final feliç,
salvació garantida,
llum esperant al final,
resposta metafísica.
I, tanmateix:
«I així camino.»
Aquesta és la resposta.
No una resposta intel·lectual.
Una resposta corporal.
Caminar.
Continuar.
Respirar.
És gairebé una ètica de la persistència.
«No perquè hagi trobat un motiu.»
Aquest vers evita una lectura fàcil.
Piath no continua perquè finalment hagi descobert el sentit de la vida.
No.
Continua sense tenir encara aquesta resposta.
I aquí apareix el final:
«la vida encara
no ha dit
l’última paraula.»
Això és molt diferent de dir:
«tot anirà bé.»
El poema no promet que tot anirà bé.
No promet salvació.
No promet que el dolor desapareixerà.
Només afirma que la història encara no està acabada.
I aquesta és una esperança molt més austera.
No és esperança perquè sabem què vindrà.
És esperança perquè encara no sabem què vindrà.
El recorregut complet
El poema comença amb:
«Res em consola.»
I passa per:
la paraula → no consola
el silenci → no consola
Déu → no respon
la llum → mostra l’ombra
el temps → no cura
la ferida → diu «jo també soc tu»
el consol → pot ser fugida
el buit → no té resposta
la salvació → no apareix
I després, quan ja no queda cap consol disponible:
«continuo.»
Aquesta és la paradoxa final:
no trobar consol no equival a deixar de viure.
La persistència pot existir sense justificació definitiva.
I per això l’última frase és tan potent:
«la vida encara / no ha dit / l’última paraula.»
No és una resposta.
És una possibilitat oberta.
I crec que aquest poema ocupa un lloc molt precís dins del conjunt de textos que hem anat llegint: si «L’Àncora» deia «ja no necessito enfonsar-me per saber que encara estic viu», aquest poema fa un pas més:
«Ja no necessito que res em consoli per continuar viu.»
La vida no ha de demostrar-te encara per què existeixes.
Només ha de continuar parlant.
Res em consola.
Ni la paraula
quan cau lenta
sobre la ferida,
ni el silenci
quan sembla saber
allò que jo encara no sé.
He buscat Déu
en els llocs on Déu
no responia.
He buscat llum
i he trobat
la meva pròpia ombra
asseguda al costat meu.
He volgut que el temps
em curés,
però el temps no cura:
passa.
I la ferida,
que jo volia expulsar de mi,
m’ha mirat des de dins
com qui diu:
jo també soc tu.
Res em consola.
Potser perquè el consol
sempre m’ha semblat
una manera delicada
de fugir del dolor.
I jo ja no vull fugir.
Vull quedar-me aquí,
davant del buit
que no té resposta,
amb les mans buides,
amb el nom despullat,
amb aquest jo
que ja no sap
on acaba.
Potser la ferida
no demana ser curada.
Potser només demana
que no l’abandonem.
I així camino.
Sense promesa.
Sense salvació.
Sense cap llum
esperant-me al final.
Només aquest pas.
Aquest instant.
Aquesta estranya persistència
de continuar respirant
quan res no consola.
Res em consola.
I, tanmateix,
continuo.
No perquè hagi trobat
un motiu.
Sinó perquè,
en algun lloc profund
on ni tan sols arriba el meu nom,
la vida encara
no ha dit
l’última paraula.
