Aquest poema és una meditació sobre una de les formes més altes de la maduresa humana: fer el bé sense necessitat que ningú ho reconegui. És una crítica subtil a una cultura que sovint associa el valor d’una acció amb la seva visibilitat. El poema defensa just el contrari: hi ha una llum que només és autèntica quan no necessita testimonis.
El primer vers…
