Com van estar junts?

No preguntis
si van estar junts fins al final.

Pregunta
com van estar junts.

Perquè una casa
pot continuar dreta
mentre a dins
algú aprèn a caminar de puntetes.

Pot haver-hi una família
que mai no es trenca
i, tanmateix,
viure trencada.

Pot haver-hi una pàtria
que proclami la seva unitat
i, tanmateix,
tenir pobles que aprenen
a callar la seva veu.

La violència
no sempre arriba amb un cop.

De vegades arriba
com una frase:

«Això sempre ha estat així.»

Com una llengua
que deixa de ser escoltada.

Com una història
que només pot ser explicada
des d'un sol costat.

Com una frontera invisible
que diu qui és normal
i qui és diferent.

Com una unitat
que només sap existir
si l'altre renuncia
a una part de si mateix.

I llavors
la por aprèn a reproduir-se.

Qui té por
controla.

Qui és controlat
resisteix.

Qui resisteix
és percebut com una amenaça.

I l'amenaça
justifica més control.

Així la roda gira
i cadascú acaba dient:

«No soc jo qui comença.»

Però la ferida
no pregunta qui va començar.

Només passa
d'una generació a una altra.

Un infant observa
els seus pares fer-se mal
i aprèn que això també és amor.

Una comunitat observa
la seva història
i pot aprendre
que això també és convivència.

«Van continuar junts»,
diu algú.

Però continuar
no és estimar.

Com tampoc
continuar sent un estat
és necessàriament conviure.

La pregunta és una altra:

Podem dir no
sense ser castigats?

Podem parlar
sense ser humiliats?

Podem existir
sense haver de demanar perdó
per existir?

Podem tenir límits
sense convertir-los en fronteres?

Podem estimar
sense posseir?

Podem estar junts
sense tenir-nos por?

Potser Catalunya i Espanya
no necessiten una altra promesa
de permanència.

Potser necessiten
una nova manera
d'estar relacionades.

Una manera
en què la unitat
no sigui uniformitat.

En què la convivència
no sigui submissió.

En què la diferència
no sigui una amenaça.

En què la llengua de l'altre
no sigui una provocació.

En què recordar
no sigui venjança.

En què reparar
no sigui humiliació.

En què estimar
no signifiqui suportar-ho tot.

Perquè una relació sana
no és aquella
que dura més.

És aquella
en què ningú
ha de perdre's a si mateix
perquè l'altre pugui existir.

I potser arribarà un dia
en què una generació
mirarà enrere
i escoltarà les veus antigues:

«Sempre ha estat així.»

I respondrà:

«Entenc d'on ve.

Però no serà
el nostre futur.»

Aleshores
la història deixarà de ser condemna.

La memòria
deixarà de ser cadena.

La diferència
deixarà de ser ferida.

I el vincle
ja no serà una gàbia.

Serà una elecció.

Perquè al final
la pregunta mai no ha estat:

Quant de temps
podem continuar junts?

Sinó:

Podem aprendre
a estar junts
sense fer-nos mal?

I potser aquesta
és la primera definició
d'una convivència adulta:

no quedar-se junts
a qualsevol preu,

sinó poder dir:

«Tu pots ser tu.
Jo puc ser jo.
I encara així
podem trobar-nos.»