Pesen massa els símbols

Pesen massa els símbols

Pesen massa els símbols
quan oblidem
que van néixer lleugers,
com una paraula dita
perquè algú l’escoltés.

Pesa la bandera
quan deixa de ser tela
i es converteix en frontera.

Pesa la paraula
quan deixa de ser pont
i es converteix en arma.

Pesa el signe
quan exigeix submissió
a qui només vol
ser comprès.

I tanmateix,
sota tots els símbols,
hi ha una persona.

Una mirada.
Una memòria.
Una ferida.
Un desig antic
de poder viure
sense haver de demanar permís
per existir.

Potser per això
els símbols haurien de ser portes,
mai murs.

Haurien de dir:
«Recorda qui ets»,
però mai:
«Oblida qui tens davant».

Perquè quan el símbol
pesa més que l’ésser humà,
ja no representa la llibertat:

la substitueix.

I aleshores
cal tornar a deixar-lo a terra,
respirar,
mirar-nos als ulls,

i recordar
que cap bandera
hauria de pesar
tant com una vida.