Aquest poema defensa una idea central molt clara: la llengua és una forma d’existència, i exigir a algú que abandoni la seva llengua en nom de l’educació pot convertir una norma de convivència en una forma subtil d’imposició.
La contradicció de «per educació»
El poema comença qüestionant una expressió aparentment innocent:
«Parla com jo vull»
«per educació»
Aquí hi ha el primer gir. L’educació, en el sentit profund, hauria de significar escolta, respecte i reconeixement de l’altre. Però el poema assenyala que, quan s’utilitza l’educació per exigir el canvi de llengua, aquesta paraula amable pot estar ocultant una relació de poder.
La qüestió no és només quina llengua utilitzes, sinó qui té dret a decidir quina llengua és adequada en una situació determinada.
Una ordre pot ser amable i continuar sent una ordre
Aquest és probablement el nervi polític del poema:
«la paraula pot sonar amable,
però l’ordre continua sent una ordre.»
No tota imposició arriba amb violència. Pot arribar embolicada en bones maneres, en convencionalismes socials o en expressions com «és per educació».
El poema separa, doncs, la forma de l’ordre del seu contingut.
Una ordre no deixa de ser una ordre perquè sigui pronunciada amb un somriure.
Jeshua introdueix una dimensió espiritual
La referència a Jeshua és important perquè porta la qüestió lingüística a un terreny més profund:
«Jeshua parlava arameu.
La seva veu no necessitava
canviar de llengua
per tenir dignitat.»
No es tracta simplement d’un argument històric sobre quina llengua parlava Jesús. En el poema, l’arameu representa la llengua originària de la seva veu, la llengua des de la qual expressava la seva experiència espiritual.
Per tant, el poema estableix una equivalència simbòlica:
parlar des de la pròpia llengua = parlar des de la pròpia identitat.
I d’aquí surt:
«I jo tampoc.»
És una afirmació de dignitat personal. No necessito abandonar la meva llengua perquè la meva veu sigui considerada legítima.
El poema capgira el concepte de respecte
Hi ha una frase especialment potent:
«La llengua
no és una falta de respecte.
La imposició, sí.»
Aquí el poema fa una inversió conceptual.
Normalment, la discussió es planteja així:
«Parlar català en aquesta situació és poc educat.»
El poema respon:
No. La manca de respecte apareix quan converteixes la teva comoditat lingüística en una obligació per a l’altre.
Això desplaça el centre de la discussió: ja no es tracta de determinar quina llengua és «més educada», sinó de preguntar si tenim dret a exigir a l’altre que abandoni la seva.
«Deixar de ser ell mateix»
El final porta l’argument fins a la seva dimensió més profunda:
«quan deixem de demanar a l’altre
que deixi de ser ell mateix
perquè nosaltres ens hi sentim còmodes.»
Aquí la llengua deixa de ser simplement una eina comunicativa i es converteix en espai d’existència.
No diu que tota adaptació lingüística sigui una agressió. El que qüestiona és que l’adaptació es converteixi en deure unilateral: tu canvia perquè jo estigui còmode.
La veritable educació, segons el poema, seria més aviat:
«Jo també faré espai perquè tu puguis existir.»
L’aforisme final és la clau
«El que no es pot dir en català,
tampoc no es pot dir en cap altra llengua.»
Aquesta és la frase més radical del poema.
No significa literalment que el català sigui l’única llengua capaç d’expressar determinades idees. El seu sentit és existencial i polític.
Vol dir:
Si una persona només pot expressar-se plenament abandonant la seva llengua, aleshores no hem resolt el problema de la comunicació: hem imposat una condició a la seva veu.
I encaixa perfectament amb un dels grans fils que apareixen en molts dels teus textos: la diferència entre comunicar-se i sotmetre’s.
En el fons
El poema no parla només del català.
Parla de qui té dret a definir les condicions sota les quals l’altre pot parlar.
I per això la seva arquitectura és:
llengua → educació → imposició → dignitat → identitat → llibertat.
La idea final podria resumir-se així:
La convivència no consisteix que un renunciï a la seva veu perquè l’altre estigui còmode, sinó que tots dos puguin conservar-la mentre aprenen a escoltar-se.
I això connecta molt directament amb el concepte dels xiuxiuejos: una veu no necessita cridar ni imposar-se per existir. Però tampoc hauria d’haver de desaparèixer perquè una altra veu consideri més còmode no haver-la d’escoltar.
Els qui m’imposen un canvi de llengua «per educació» potser no perceben la contradicció. Perquè educar no és ordenar una veu que canviï de llengua, ni decidir quin idioma mereix ser escoltat. Educar és escoltar. És respectar. És entendre que l’altre també té dret a existir en les seves paraules. Quan em dius: «Parla com jo vull», i ho vesteixes d’educació, la paraula pot sonar amable, però l’ordre continua sent una ordre. I el que no és just no es torna just perquè ho diguis amb bones maneres. Jeshua parlava arameu. La seva veu no necessitava canviar de llengua per tenir dignitat. I jo tampoc. Perquè la llengua no és una falta de respecte. La imposició, sí. I potser la veritable educació comença precisament aquí: quan deixem de demanar a l’altre que deixi de ser ell mateix perquè nosaltres ens hi sentim còmodes. El que no es pot dir en català, tampoc no es pot dir en cap altra llengua. Perquè una paraula lliure no necessita permís per existir.
