L’ovella negra camina sola, no per desig, sinó per veritat. Els seus ulls han vist allò que altres amaguen, i el seu belar ressona com un despertador en un camp ple de son.
L’han anomenada rebel, li han dit estranya, l’han expulsada dels contes familiars, però ella només porta al cor la ferida de qui no pot callar.
Cada paraula seva és una pedra contra el mirall, cada silenci un crit contingut. I mentre el ramat repeteix consignes, ella pregunta, remou, incòmoda, no perquè odiï el ramat, sinó perquè l’estima prou per a sacsejar-lo.
L’ovella negra sol ser la que diu la veritat, i per això la vesteixen de culpa, com si assenyalar la llum fos un crim contra la comoditat.
Però quan la nit cau sobre els camps, i el llop s’acosta sense fer soroll, és la veu de l’ovella negra la que salva aquells que no volien escoltar.
