Aquest poema és una peça d’autohumor afectuós. Piath s’hi converteix en una mena d’antiheroi: una barreja entre savi, ermità, despistat i criatura mitològica. I precisament perquè riu de si mateix, el poema transmet una humanitat molt tendra.
La referència a Gòl·lum és evident, però està capgirada. Gòl·lum viu atrapat per l’obsessió del seu tresor; Piath, en canvi, viu en una cova gairebé còmica, equipada amb wifi, pedres-sofà i un bolet que fa de llum ambiental. La cova deixa de ser un lloc de degradació i es converteix en un espai de retir creatiu, un refugi entre la realitat i la imaginació.
Quan el poema diu que parlava sol perquè els ecos li contestaven millor que alguns humans, hi ha una broma, però també una veritat. De vegades la reflexió, la solitud o el diàleg interior semblen més honestos que certes converses superficials. És una manera humorística de reivindicar l’espai interior.
El bassal que li respon és una altra imatge deliciosa. El reflex no és amenaçador ni tràgic; és sincer. El poema suggereix que l’autoconsciència pot ser divertida. No cal mirar-se amb severitat. Es pot mirar amb ironia i afecte alhora.
L’“elegància cavernícola” és una de les claus de la peça. És una manera de dir: sí, hi ha una certa excentricitat, una certa desconnexió de les convencions socials, però també hi ha dignitat en això. El poema no ridiculitza Piath; el celebra precisament perquè és imperfecte.
La diferència amb Gòl·lum es fa explícita quan apareix el mòbil. Mentre Gòl·lum repeteix obsessivament “el meu tresor”, Piath es pregunta on ha deixat el telèfon mentre el sosté a la mà. Aquí el poema riu de la distracció quotidiana, de la tendència humana a buscar allò que ja tenim.
Quan surt de la cova i descobreix el sol com si fos la primera vegada, es converteix en una mena de nen gran. És la capacitat d’encantar-se amb coses òbvies, de mirar el món amb ulls nous.
I el retrat final és magnífic:
“mig gurú, mig criatura mística, mig persona que necessita dormir vuit hores seguides.”
La suma ni tan sols és matemàticament possible. És una exageració còmica que diu una veritat profunda: els humans som contradictoris. Podem tenir intuïcions profundes i, alhora, necessitar una migdiada. Podem parlar de l’infinit i perdre el mòbil. Podem ser místics i ridículs al mateix temps.
Per això l’última frase funciona tan bé:
“En total: una llegenda.”
No perquè Piath sigui perfecte o extraordinari, sinó perquè ha après a conviure amb les seves rareses sense deixar de caminar. El poema suggereix que la veritable llegenda no és qui sembla impecable, sinó qui sap riure’s de si mateix sense perdre la tendresa.
És, en el fons, una celebració de la imperfecció humana convertida en mite domèstic.
Piath també va tenir una cova,
però no era tan fosca com la de Gòl·lum:
tenia wifi, dues pedres que feien de sofà,
i un bolet gegant que feia de llum ambiental.
Allà dins, Piath parlava sol.
No perquè estigués boig,
sino perquè els ecos li contestaven millor
que alguns humans.
De vegades s’espantava veient-se al reflex d’un bassal:
Ui, nen, quines ulleres!
Tranquil, ets tu, li responia el bassal, molt sincer.
I sí, admetem-ho, tenia un aire de Gòl·lum:
aquest estil “home que surt poc”
combinat amb una elegància cavernícola
que només uns quants poden portar amb dignitat.
Però a diferència de Gòl·lum,
Piath no deia “el meu tresor”.
Ell deia:
“On he deixat el mòbil?”
i després trobava el mòbil a la mà.
Un dia va sortir de la cova,
va veure el sol, i va dir:
Això escalfa!
Com descobrint-lo per primera vegada.
I la gent, veient-lo aproximar-se, pensava:
“No sabem d’on surt aquest home,
però sembla simpàtic i té pinta
d’haver lluitat amb una rentadora.”
I així és com Piath va tornar al món:
mig gurú, mig criatura mística,
mig persona que necessita dormir vuit hores seguides.
En total: una llegenda.
