Big Crash

No va ser un Big Bang.

Potser vam equivocar
la paraula
perquè vam confondre
l’explosió
amb la ferida.

No va ser un esclat,
sinó una esquerda.

Una fractura
en allò que encara
no sabíem anomenar.

I de sobte,
el buit va deixar de ser buit.

La llum
va trobar una escletxa
per on escapar.

L’espai
va començar a separar-se
d’ell mateix.

El temps
va prendre consciència
del seu primer pas.

Big Crash.

El gran trencament.

No l’inici d’un món,
sinó la ruptura
d’una unitat impossible
de sostenir.

Des d’aleshores,
cada galàxia
és una esquerda
que s’allunya
de la fractura original.

Cada estrella,
una espurna
d’aquella ruptura.

Cada cos,
una forma provisional
de la ferida.

I nosaltres,
petites consciències
fetes de matèria fracturada,
mirem el cel
i en diem univers.

Potser existir
és això:

haver nascut
d’una fractura
i passar tota una vida
intentant comprendre
què es va trencar.

Perquè potser
el principi de tot
no va ser:

«Que hi hagi llum.»

Potser va ser:

«Que es trenqui el silenci.»

I des d’aquell primer Crash,
encara estem caient
cap a fora.