El marge assaja

Tot sistema
té un centre.

Un lloc
on les coses tenen nom,
on les formes es repeteixen,
on la memòria diu:
això som.

I després hi ha el marge.

Aquell lloc incòmode
on acaba una certesa
i en comença una altra.

L’àtom no abraça el món
des del seu nucli.

El seu primer diàleg
passa per fora,
per aquella frontera invisible
on deixa de ser només ell
i comença a trobar l’altre.

Potser nosaltres també.

Potser una persona
no comença a transformar-se
quan canvia el que pensa,
sinó quan alguna cosa
entra en contacte
amb allò que havia decidit
no mirar.

I un barri?

Potser canvia
quan una cantonada
deixa de fer exactament
el que havia fet sempre.

I una ciutat,
quan la perifèria
inventa una manera de viure
que el centre encara no sap nomenar.

I una organització,
quan algú situat a la vora
fa una pregunta
que ningú del centre
no s'havia permès formular.

També les nacions
tenen marges.

Fronteres, llengües,
pobles, memòries,
persones que viuen
amb un peu dins
i un peu fora.

Allà tremola
la identitat.

Allà és posada a prova.

Perquè el centre
vol conservar.

El marge
vol respirar.

El centre diu:

això som.

El marge respon:

i això,
què podríem arribar a ser?

Potser per això
cal escoltar les vores.

No perquè siguin febles,
sinó perquè són sensibles.

No perquè estiguin lluny,
sinó perquè són el lloc
on el món toca
allò que som.

I potser tota transformació
comença així:

amb una frontera
que deixa de ser mur
i es converteix en contacte.

El centre conserva el que és.
El marge assaja el que pot arribar a ser.