El nom del lloc

Tinc dins meu,
al bell mig del buit,
la llavor d'un nom.

No és una paraula.

És una terra
que encara no ha pronunciat
el seu rostre.

Camino
sense saber-ne el destí,
però amb la certesa
que el destí
ja camina dins meu.

Hi ha un lloc

que no em reclama mèrits,
ni victòries,
ni explicacions.

Només m'ofereix
espai.

Espai
per ser-hi,
sense representar ningú.

Espai
per respirar
com qui torna a casa
abans fins i tot
d'haver-hi arribat.

Així aprenc
que hi ha recerques
que no es resolen caminant més de pressa,

sinó aturant-se
fins que el temps
deixa de perseguir-te.

No cal buscar-lo.

No cal inventar-lo.

Només habitar
amb plena consciència
aquest silenci fecund
que tot ho prepara
sense fer soroll.

I quan la quietud
hagi acabat la seva obra,

quan el buit
sigui ja un ventre
i no una absència,

del meu ventre
emergirà, finalment,

el nom del lloc

que sempre
m'havia estat esperant.