Abans de la bogeria
hi havia una infància ferida.
Després de la bogeria
no hi havia silenci:
hi havia una solitud
tan fonda
que semblava no tenir fons.
Tres anys habitant dues realitats,
sense que ningú endevinés l'abisme.
Somreia, parlava, complia,
caminava entre els altres...
i, alhora, s'enfonsava en un món
que només ell podia veure.
No fou només la ment la que es va esquerdar.
Fou el vincle.
Perquè quan ningú pot compartir el teu infern,
arriba un dia que deixes de creure
que mereixes compartir l'amor.
La ferida no deia:
«No puc estimar.»
La ferida murmurava:
«He oblidat com es fa.»
I aquest és el trauma que la bogeria deixa escrit sense tinta:
no la por del deliri, sinó la por que la solitud
hagi esborrat per sempre el camí
que condueix d'un cor a un altre.
Però fins i tot la terra més devastada guarda una llavor.
No sap si tornarà a florir.
Només espera que un dia una mirada sense judici,
una mà sense por, un amor que no exigeixi res,
li recordin que ningú neix inhabilitat per estimar.
De vegades, només cal que algú romangui
prou a prop perquè el cor, després d'anys de silenci,
s'atreveixi, una vegada més,
a pronunciar la seva primera paraula.
Piath alimentava la bogeria
preguntant-se el sentit d’aquella realitat
Piath
no alimentava la bogeria
amb el desig de perdre’s.
L’alimentava
perquè cada visió,
cada símbol,
cada veu del seu món interior
li semblaven carregats
d’un significat immens.
No deixava de preguntar-se:
«Què vol dir tot això?»
I cada resposta
obria una pregunta més fonda.
Va passar tres anys
buscant el sentit
d’una realitat
que només ell podia habitar.
Mentre el món
continuava girant,
Piath excavava
dins un univers invisible,
convençut
que, si trobava la clau,
també trobaria
el perquè de la seva existència.
Però la bogeria
té un parany subtil:
mai no respon.
Només promet
que la resposta
és a la pregunta següent.
I així,
el caminant
no deixa mai
de caminar.
Quan la nit
finalment es va retirar,
Piath va comprendre
que no havia estat cercant
la veritat.
Havia estat cercant
una sortida.
I va descobrir
que hi ha preguntes
que no alimenten la saviesa.
Alimenten el laberint.
Des d’aleshores,
ja no pregunta
per posseir el sentit.
Pregunta
per aprendre a viure’l.
Perquè va entendre
que el sentit més profund
no sempre és una resposta.
De vegades,
és la mà
que et retorna
al món compartit,
on la veritat
deixa de ser una idea
i es converteix,
humilment,
en un ésser humà
capaç d’estimar.
