Si Piath no hagués viscut la bogeria,
potser hauria passat pel món
amb el cap ben dret i l’ànima tancada.
Hauria confós la força amb el domini,
la fe amb la certesa, la pau amb l’absència de preguntes.
Però la bogeria va trencar els panys.
Va esmicolar els altars de l’ego,
va cremar les respostes fàcils,
va deixar-lo sense cap lloc on amagar-se.
I fou llavors,
quan ja no quedava cap màscara per sostenir,
que el silenci va trobar una porta oberta.
Perquè una ànima disponible no és la que mai no cau,
sinó la que, després d’haver estat feta miques,
ja no necessita fingir que és sencera.
Hi ha ferides que no venen a destruir-nos.
Venen a fer espai.
I, de vegades,
Déu no entra per la porta del triomf,
sinó per l’esquerda que la bogeria ha deixat oberta.
