La pedagogia de la por

La pedagogia de la por

No sempre el crit
és el primer cop.

Abans hi ha una ordre.
Una barrera.
Un embut.
Un silenci administratiu
que aprèn a fabricar culpables.

La porra no cau
només sobre un cos.

Cau sobre la memòria
dels qui miren.

Perquè el poder
ha descobert fa temps
que una ferida visible
pot ferir mil consciències invisibles.

I així,
cada càrrega
esdevé una lliçó.

No escrita als llibres,
sinó als músculs,
als nervis,
als passos que dubten
abans de tornar a sortir al carrer.

Quan la porra
deixa de ser l'últim recurs
i es converteix
en el primer llenguatge del poder,

la violència
ja no és un error.

És una gramàtica.

Una pedagogia
que pretén ensenyar
que la prudència
consisteix a callar.

Però hi ha una lliçó
que els bastons
mai no han pogut impartir:

que la dignitat
no s'apallissa.

Pot agenollar un cos,
pot dispersar una plaça,
pot ajornar una manifestació.

Però mai
no podrà colpejar
la certesa
que un poble
que ha après a perdre la por
ja no camina per obediència,

camina
per llibertat.