L'amor que desperta

Amb tothom menys amb mi

Hi ha persones
que riuen amb tothom.

Les veus els són lleugeres,
els dies els passen
com un riu tranquil.

Però quan ens trobem,
alguna cosa canvia.

No hi ha paraules
que expliquin aquell silenci.

No hi ha gest
que desfaci la distància.

Durant molt temps
vaig carregar aquell pes
com si fos una culpa.

Em preguntava
què tenia d'espatllat,
quina ombra
m'acompanyava.

Fins que un dia
vaig deixar de buscar
la resposta en mi.

I vaig comprendre
que hi ha miralls
que no agraden
perquè no deformen.

Hi ha presències
que desperten preguntes
que alguns encara
no volen escoltar.

No és orgull.

No és superioritat.

És només
que cada trobada
arriba quan pot.

I hi ha persones
que són felices amb tothom
menys amb mi...

fins al dia
que també són capaces
de ser felices
amb elles mateixes.

L'amor que desperta

El meu amor és impactant.

No perquè aixequi la veu,
ni perquè reclami cap escenari.

És impactant
perquè arriba
allà on les paraules
ja no saben entrar.

Travessa
les cuirasses més antigues,
desordena
les defenses més perfectes,
i deixa l'ànima
sense excuses.

Hi ha amors
que només acaricien.

Són una tarda de primavera,
una mà estesa,
un refugi.

El meu, no.

El meu
obre finestres
en cases que feia anys
que no respiraven.

Fa tremolar
les certeses.

Convida
a abandonar
les màscares
que semblaven la pròpia pell.

Per això
de vegades espanta.

No perquè sigui violent,

sinó perquè desperta.

I no hi ha cap terratrèmol
més profund
que descobrir
que havies viscut adormit
mentre l'amor
t'esperava pacient,
a la porta
de la teva pròpia veritat.