Aquesta lletra és altament simbòlica i sensual en el sentit poètic, però no sexual. Parla de transformació, mirada i reconeixement, amb un llenguatge arrelat a l’oralitat i a una bellesa antiga.
El primer gest, “Vaig voler llorigar tes xolles”, no és literal: evoca el desig de tocar amb delicadesa allò salvatge, de pentinar el desordre, no per dominar-lo, sinó per honrar-lo. Fer-ne una trena “neta d’embulls” simbolitza voler alliberar la dona del soroll, del pes, dels trulls acumulats. No es tracta de canviar-la, sinó de revelar-la.
Quan diu “I al tard la trena et féu…”, el vers queda obert, com un silenci significatiu. És el moment del pas, del canvi de llum. I llavors arriben els noms:
Dona.
Matrona.
Aquests noms no són jeràrquics, són estadials. Indiquen una maduresa assumida, una feminitat que ja no demana permís. Quan diu “Dama antiga ets, parles amb els ulls”, situa aquesta dona fora del temps modern: és una presència arquetípica, que no necessita paraules perquè la seva mirada ja diu tot.
El final és especialment fi:
“De refiló se’t dilaten ses pupil·les” descriu aquell instant subtil en què l’afecte o el reconeixement apareixen abans que la consciència els verbalitzi. L’amor no és declarat, ja és present.
“Ja m’estimes princesa,
resta només fer-m’ho sabut.”
Aquí no hi ha conquesta ni demanda: hi ha intuïció amorosa. L’amor ja hi és, només falta que sigui dit. El jo poètic no força res; espera el moment en què allò sentit es faci paraula.
En conjunt, la lletra és un cant a la feminitat reconeguda, a l’amor que neix del mirar i del respectar, i a la transformació que no imposa, sinó que acompanya fins que l’altre esdevé ell mateix. És delicada, antiga i plena de complicitat silenciosa.
