Ser capaç de crear més enllà de si mateix,
perquè hi ha una frontera
que només travessen els qui deixen
de voler posseir la seva pròpia veu.
L’autèntica creació
no és un mirall que reclama admiració,
sinó una finestra oberta
per on entra una llum
que ningú no pot anomenar seva.
L’ego construeix monuments.
L’ésser sembra boscos.
I arriba un dia
que l’obra camina sola,
estima sola,
inspira sola,
com un fill que ja no necessita la mà del pare.
Aleshores el creador comprèn
que no ha vingut al món
per ser recordat,
sinó perquè alguna cosa eterna
trobi, a través d’ell,
una forma de néixer.
I és en aquest instant
que el creador deixa de crear des de si mateix
i comença, finalment,
a crear més enllà de si mateix.
