Aquest poema explora una experiència subtil, però radical: el moment en què la veritat no arriba com a discussió, sinó com a fractura interior. No parla d’un conflicte guanyat ni d’una raó imposada, sinó del punt exacte en què ja no es pot sostenir la ficció.
L’inici és molt revelador: “Ella l’acusà de tenir raó”. Normalment, acusar algú de tenir raó son…
