La gramàtica d’un discapacitat no és un sistema de normes, sinó una forma de presència. No neix del diccionari, sinó del cos: del gest que vacil·la, de la pausa que s’allarga, del temps que no s’ajusta a l’exigència del món. Allà on la llengua oficial veu un error, el cos articula sentit.
El llenguatge normatiu premia la velocitat, la correcció i la fluï…
