Aquest poema és molt fi. Parla d’una cosa delicada: la identitat construïda sobre la necessitat de l’altre.
Comença amb una idea radical:
“Si em defineixo pel que et falta,
m’esborro quan t’omples.”
Això vol dir: si jo només sóc útil perquè a tu et manca alguna cosa, afecte, seguretat, sentit, llavors la meva existència depèn del teu buit. I quan aquest buit desapareix, jo també.
És una crítica a una forma d’amor basada en la carència.
Si jo sóc “el teu salvador”, “la teva solució”, “el teu suport imprescindible”, no estic sent jo mateix: estic ocupant un forat.
La imatge del pa és preciosa i dura alhora:
“Si sóc només el pa de la teva gana,
desapareixo en el teu primer mos.”
El pa no sobreviu al fet de ser menjat. Si la meva identitat és només alimentar la teva necessitat, en el moment que et nodreixes, jo em consumeixo.
Aquí el poema diu clarament:
no vull ser funció, vull ser presència.
“No vull ser absència coberta,
ni buit resolt amb el meu nom.”
És a dir: no vull ser la teva medicina, la teva pròtesi emocional, el teu pedaç.
Vull existir encara que ningú em necessiti.
Això és maduresa afectiva.
Després fa una observació molt profunda:
“Hi ha amors que s’alimenten de necessitat,
i identitats que neixen del dèficit.”
Moltes relacions no es construeixen des de la plenitud, sinó des de la manca. I moltes persones construeixen el seu “jo” en funció de ser imprescindibles. Però el que és veritable, diu el poema, no depèn del forat que omple.
L’amor autèntic no és el que tapa un buit,
és el que es troba entre dues presències senceres.
El final és molt contundent:
“Si menges i jo deixo d’existir,
mai no havia estat.
Era només reflex
en el teu desig.”
Això és gairebé una revelació: si jo desaparec quan tu ja no em necessites, no era una identitat real. Era només una projecció teva.
El poema defensa una cosa molt clara:
estima des de la plenitud, no des de la carència.
Sigues presència sencera, no solució provisional.
En el fons parla d’amor, sí. Però també parla d’ego, de dependència, de relacions de poder subtils i de la necessitat d’existir més enllà de la funció que complim per als altres.
És un poema sobre la dignitat de ser.
Si em defineixo pel que et falta, m’esborro quan t’omples. Si sóc només el pa de la teva gana, desapareixo en el teu primer mos. No vull ser absència coberta, ni buit resolt amb el meu nom. Vull ser presència sencera, encara que ningú tingui fam. Hi ha amors que s’alimenten de necessitat, i identitats que neixen del dèficit. Però el que és veritable no depèn del forat que omple. Per això, si menges i jo deixo d’existir, mai no havia estat. Era només reflex en el teu desig.
