Aquest poema és una confessió sense maquillatge, però no és derrotista. És humil, i alhora transformador.
Comença amb una afirmació dura: “estic ple d’estupidesa”. Però immediatament li treu qualsevol grandiloqüència: “sense corona i sense defensa”. No hi ha orgull ni justificació. És un reconeixement directe de la pròpia limitació. Això ja és important:…
